Català al Congrés: històric
La mesa del Congrés de Diputats ha acordat aquest dimecres tramitar la proposta de modificació del reglament d'aquesta cambra que van presentar PSOE, Sumar, ERC, Bildu, PNB i BNG per tal que s'hi puguin usar el català, el gallec i l'euskera. Junts no es va sumar a la proposta per evitar la foto amb els esmentats, però diuen que hi són d'esperit. Tant se val. A la pràctica, això vol dir que les llengües oficials (no cooficials) a l'estat espanyol que no són el castellà es podran utilitzar ja en el ple de dimarts que ve, 19 de setembre, tal com volia la presidenta Francina Armengol. El mateix dia, dimarts que ve, se celebrarà també el Consell Europeu que ha de prendre un primer posicionament sobre l'oficialitat del català, l'euskera i el gallec a les institucions europees.
El fet és de naturalesa simbòlica, però el seu abast va molt més enllà i la seva importància, per una vegada, sí que es pot qualificar d'històrica. Que es parli català, euskera i gallec al Congrés significa una impugnació de la idea d'Espanya tal com la coneixem, és a dir, una idea jacobina d'estat nació que s'aguanta en el dogma de la unitat. En aquest context, unitat s'ha d'entendre com a uniformitat. Unitat vol dir que, en un estat, només hi cap una nació, i que aquesta única nació només té una llengua: en aquest cas, evidentment es pensa en la nació espanyola i en la llengua espanyola, que és el castellà, tal com estableix la Constitució. Les “altres llengües” de l'Estat (que no surten ni tan sols esmentades pel seu nom al text constitucional) poden ser parlades a les respectives comunitats autònomes, però mai –se sobreentén– al Congrés, on resideix la sobirania del poble espanyol. Seran “objecte d'especial respecte i protecció”, que és una frase que es pot entendre de moltes maneres, no sempre bones. Però no podran aspirar mai a la igualtat amb el castellà.
Usar el català, l'euskera i el gallec és un primer pas, i un pas decidit i important, cap a aquesta igualtat. També és bona notícia que es doni cabuda a l'asturià i a l'aragonès, que no tenen estatus d'oficialitat però que amb aquesta mesura poden fer una passa significativa cap a la seva normalització. Però insistim-hi: el que es discuteix no és, ni de bon tros, la incomoditat d'haver de posar un servei de traducció, ni la despesa que això comporta. El que es posa en qüestió és un model d'estat, a partir d'una de les seves premisses fonamentals, que és la de la unitat idiomàtica. És per aquest motiu que el nacionalisme i l'ultranacionalisme espanyol es posen tan nerviosos: no conceben (és la paraula que va fer servir Feijóo) que les llengües que sempre han considerat inferiors es posin en peu d'igualtat amb la llengua superior, que la diversitat lingüística i cultural rebin un reconeixement oficial decisiu, i que els drets lingüístics dels ciutadans bilingües siguin els mateixos que els dels ciutadans monolingües. Per cert: ho ha fet una presidenta del Congrés mallorquina. Com que a alguns patriotes (espanyols i catalans) això els molesta, és agradable subratllar-ho.
