A les dades històriques del vell problema (segles de prohibicions del català, victòria feixista a la Guerra Civil, quaranta anys de dictadura sense escolarització en català que coincideix amb l’arribada d’una gran onada migratòria castellanoparlant), se n’hi afegeixen de noves: en democràcia, el català continua amb un estatus jurídic inferior al castellà, la globalització afavoreix les llengües amb més milions de parlants, arriba una nova onada migratòria i el procés independentista fracassa.
Som un país d’esperit pactista i moral col·lectiva fràgil, que combina eufòries desmesurades amb manques de confiança; els catalanoparlants ens estimem més renunciar a la llengua que no passar una mala estona, i milions de catalans castellanoparlants consumeixen la propaganda hostil d’un sistema comunicatiu i polític que sempre culpabilitza i deslegitima el català. En aquestes condicions, una derrota política a l’escenari internacional com la del Procés, sumada a la repressió de l’estat espanyol que ha vingut al darrere, ens deixa dubtant una vegada més sobre les nostres forces i els nostres drets.
Hi ha partits i grups de pressió que han llegit la derrota independentista com l’oportunitat per dissoldre la nostra identitat en aquelles on coincideixen les lleis i el mercat, de manera que abandonem la pretensió que el català sigui la llengua de tothom i ens passem al castellà i a l’anglès. Alguns ho fan a la brava, com sempre, i d’altres mirant d’aconseguir l’efecte sense que se’n noti el cuidado. És vital que aquests sàpiguen que, igual que no ho han aconseguit fins ara, no ho aconseguiran en el futur. I que nosaltres siguem conscients que, tot i jugar en un camp que fa pujada, hi ha milers de persones que s’incorporen cada dia a la catalanofonia. Si la volem continuar fent créixer, necessitem actituds polítiques i socials ben conscients.
