Minut amunt, minut avall, a les set i mitja del matí vaig a comprar el pa (encara queden forns) i el diari. Gairebé sempre em trobe els mateixos coneguts. El Pere, agranant i ruixant el carrer fent dibuixets amb la regadora. Exramader i exllaurador jubilat, conserva un valencià prou polit tot i les hores de televisió que du al llom. Dels hombros , en diu muscles , i del colegio , costura , a més de sorprendre'm amb un ajupit , vocable en pau descanse en la parla oral. Afegim un parell de minuts sobre novetats ocorregudes al poble i l'oratge que tindrem durant el dia (no necessita cap satèl·lit); amb una ullada al cel l'encerta.

De seguida, però, passe per la vora d'una tauleta al carrer (tant és que siga hivern o estiu) d'un bar (xinès) on s'asseuen la Torquata, el Quinto, el Xato, Pepe l'Obrer i un parell de negres. Prenen un cafè, fumen i xarren. De vegades pare l'orella i observe amb satisfacció que la Torquata i el Quinto han millorat el castellà (és meritós aprendre llengües a l'edat que tenen). Ignore quins temes tracten, però qui els havia de dir a aquesta colla que un dia farien tertúlia amb dos negres de països perduts per l'Àfrica quan anys, molts anys enrere, només en tenien notícia pels documentals de la televisió o per Waldo o Wanderley, dos jugadors que militaren al València i el Llevant.

VAIG PER LA VORERAde la dreta del carrer Gómez Ferrer a la perruqueria de Valen, la més moderna del poble. Un poc abans d'arribar-hi, Antonio el Cec, dret al costat del seu quiosquet de l'ONCE, renega i blasfema:

- ¡Me cago en la puta que parió al que me ha puesto la placa en la puerta!

És una placa de l'ajuntament que adverteix de no sé quina celebració (totes les setmanes celebren alguna cosa), que la desídia d'un municipal o la insensatesa d'un brètol ha deixat on no tocava; si damunt la deixa a la porta d'un cec, el resultat és un home raonablement emprenyat.

-Ara te la lleve -li dic, i ho faig.

- ¡Es que son más idiotas que su puta madre!

Antonio em cau bé. Sempre està content. Entra al casinet i com que és seguidor granota es burla dels xotos a crits sense saber si n'hi ha molts o pocs.

-Ja està solucionat. Vés i fes-te una copa.

- ¡¿Una copa?¡ Es pa coger una pistola y cargárselo!

S'encén una cigarreta sense aturar la cagarrina verbal. De camí a la perruqueria pense en la novel·la de Chester Himes, Un cec amb una pistola , bo i imaginant-me Anto-nio matant tot cristo menys el que caldria.

XALE TOT ESPERANTque es celebren les pròximes eleccions estatals i autonòmiques (també m'ompli d'ansietat el 2014 català). Si no em fallen les sensacions i les lleis, el PP i el PSOE tindran problemes d'una gran magnitud electoral. Alerta amb les lleis, però; els dos al·ludits poden canviar-les per tal que canvien poques coses (alguna, per dissimular).

De moment, el PP vol retallar quinze mil regidors. És una puntada de peu a la base de la democràcia. Els regidors, sobretot als pobles, grans o menuts, són els polítics que tens més a prop. Al regidor el pots increpar, felicitar-lo o fer-li un suggeriment. Pel que s'hi juga, el regidor intenta treballar i preocupar-se per la gent. És molt vi- sible. Tothom sap si és un incompetent o un dropo, perquè la feina es veu. ¿Què s'estalvien retallant en regidors si la majoria cobren poc o només dietes o, fins i tot, no cobren?

Si volgueren retallar despeses en el quefer polític tenen les infames diputacions provincials, que ens costen al voltant de 32.000 milions d'euros. Si volen estalviar, que retallen en empreses aparentment públiques que sols serveixen per recol·locar polítics d'estómac agraït. ¿Per què els partits d'esquerres i sobiranistes, o només sobiranistes, no boicotegen les diputacions i el cementiri d'elefants del Senat espanyol? Seria una manera eficient de diferenciar-se de Pili (PP) i Mili (PSOE), que sempre que ho demana l'ocasió es donen la llengua.