Celsa: els daus de Déu diran
Celsa és una gran empresa –l’any 2022 va facturar uns 6.000 milions d’euros– amb seu central a Catalunya. És imperatiu, doncs, preguntar-se què pot implicar la sotragada judicial que acaba de rebre per al futur de la seva activitat a Catalunya i, sobretot, per a la presència entre nosaltres de la seva seu central. Per adreçar la qüestió, és convenient focalitzar en els tres protagonistes de l'afer: l’empresa, la família fins ahir propietària i els fons de capital risc que avui ho són.
L’empresa. En una primera aproximació, el que ha passat a Celsa entra en el que és habitual. Les empreses inverteixen i quan ho fan prenen risc. Una empresa que fos molt conservadora en aquest aspecte ho tindria difícil per arribar a ser una gran empresa. Risc vol dir que un projecte d’inversió pot ser un èxit o un fracàs. Que sigui un o altre dependrà de l’habilitat gestora –que inclou la capacitat de calibrar bé els riscos– i de la sort. Per més que a misses dites tant l’èxit com el fracàs tendeixin a atribuir-se exclusivament als encerts o als errors dels gestors, el component de la sort –els daus de Déu, que diria Einstein– sempre hi és; si no, no parlaríem de risc. En tot cas, quan a una empresa la sort li va en contra i entra en crisi, la voluntat de supervivència li farà prendre mesures que molt probablement implicaran una reducció de volum, que pot ser permanent o només la preparació per a una recuperació forta. En aquest camí és possible –però no segur– que hi hagi un canvi de gestió i una reconfiguració de la propietat. Des de la perspectiva territorial, la situació òptima és que l’empresa sobrevisqui, que recuperi una trajectòria que no li faci perdre ni volum ni presència al territori i que –molt important– el nucli estratègic de l'empresa, la seu central, romangui al territori. Ara bé: una crisi obre la possibilitat que tots o alguns d’aquests resultats no s’obtinguin.
En el cas de Celsa, la sort no l’ha acompanyat. Les inversions de risc fetes amb deute no van anar prou bé i com a conseqüència ha entrat en un moment de canvi de gestió i de reconfiguració accionarial. Cal dir que se surt de l’habitual i de la bona lògica que la decisió judicial sobre la propietat no es pugui apel·lar.
Pel que fa al futur, és probable que l’empresa inicialment s’aprimi. Tant de bo a continuació es recuperi amb força. Si és així, romandrà activitat a Catalunya. ¿Ho farà també una seu central amb contingut estratègic? Segurament dependrà del fet que no acabi adquirida per un competidor.
La família. Celsa era una gran empresa radicalment familiar: la família s’havia proposat mantenir el 100% de les accions i, en conseqüència, havia orientat el finançament de les inversions cap a l’endeutament i no cap a la incorporació de capital extern. La família va prendre, doncs, un nivell altíssim de risc sobre el seu patrimoni familiar, quelcom admirable però que li ha sortit car. A la fi, la sort també li ha anat en contra. És comprensible que la família volgués mantenir el control, però fer-ho mantenint el 100% de la propietat era imprudent. Si els projectes s’haguessin finançat compartint risc amb capital extern –per exemple, emetent accions a borsa– la situació potser hauria estat més manejable: el cop hauria afectat tots els accionistes per igual i, per tant, tots ells haurien absorbit les pèrdues. El deute bancari hauria estat menor, i la probabilitat que la família mantingués el control, més gran. En la realitat, el deute ha estat tan elevat que evitar la fallida ha acabat comportant la pèrdua de control per part de la família i ha posat en risc la localització catalana.
Missatge per a les empreses familiars: els interessos patrimonials de la família i els interessos territorials de Catalunya –disposar de les seus centrals d’empreses grans– estan ben alineats si l’empresa cotitza a borsa i finança els projectes d’inversió emetent accions.
Els fons de capital risc. Aquests, d’acord amb la seva naturalesa, van absorbir els riscos de Celsa que els bancs tenien en el seu balanç. Els bancs, amb més aversió al risc que els fons, van vendre barat. A diferència de l’empresa, la família o el territori, la sort ha afavorit els fons. Tot indica que el valor de l’empresa adquirida és ara molt més gran que el preu de compra. Em temo que el que més ens importa –la persistència del nivell d’activitat a Catalunya i, sobretot, de la seu central– acabarà sent un subproducte del procés de monetització de guanys que començarà sense retard. Cal estar-hi amatents. De fet, és possible que el govern espanyol hi tingui alguna cosa a dir, cas en el qual seria d’esperar que la Generalitat fos degudament consultada.
