Centenari d’'Oda a la pàtria', d’Aribau (1933)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Josep M. Miquel i Vergés (Arenys de Mar, 1905 - Mèxic, 1964) a Mirador (24-VIII-1933). Aquesta setmana fa cent noranta anys de la publicació a El Vapor del poema La Pàtria, conegut també com Oda a la pàtria, obra d’Aribau. Es considera la primera pedra de la renaixença literària catalana. Miquel i Vergés, pioner aquí dels estudis de periodística, va ser catedràtic a Mèxic, on s’havia exiliat. 

 

Avui, 24 d’agost de 1933, es compleix el primer centenari de la publicació de l’Oda de Bonaventura Carles Aribau [Barcelona, 1798-1862]. El Vapor, periòdic barceloní, successor d’El Europeo, primera manifestació del romanticisme a la península, inseria a les seves pàgines sota el títol La Pàtria (Trobas), la feliç producció del poeta romàntic que no hauria pogut sospitar mai la transcendència de la seva poesia. En canvi, la noble intenció de fer reviure la llengua catalana sembla tanmateix haver-lo inspirat en aquell moment. Ell no pot sospitar la influència que per a les lletres catalanes han de tenir els seus alexandrins, però, al marge d’aquesta consciència que d’altra banda hauria estat pedant, Aribau estergeix en aquells versos l’emoció de la seva ànima catalana i, tanmateix, hem de creure en la sinceritat dels poetes. [...] Amb aquest poema Aribau té el desig de fer reviure la llengua, però li manca l’heroïcitat d’emprendre-s’ho. Voldria veure restaurada la nacionalitat literària de Catalunya, però pensa que qualsevol esforç serà inútil. Qui sap si el seu escepticisme va ésser la causa de la seva indiferència. [...] L’autor de l’Oda estava massa influït del Romanticisme per creure –com algú ha volgut suposar– que únicament un motiu fútil va inspirar-li. El romanticisme restaurador havia entrat tant a Catalunya que, necessàriament, havia d’haver-lo fet pensar en un retrobament, almenys literari, de la nostra personalitat històrica. Influït de Schiller i de Manzoni, del qual rep potser i tot la inspiració de la seva Oda, Aribau es col·loca al davant de tots els romàntics peninsulars. Les varietats d’aquest gran moviment, les quals responien a les característiques pròpies dels pobles (el romanticisme alemany, el romanticisme francès, el romanticisme anglès) havien de prendre a Catalunya el to precís de restauració. El pes de la història i de la dissort nacional creaven el desig de reprendre la glòria passada que els primers romàntics desempolsaven dels arxius. La llengua catalana tenia aleshores dolces evocacions i creava el noble sentiment de l’enyorança. Per això, si bé Aribau no va profetitzar en la seva Oda el retrobament lingüístic, va mostrar-nos la primera inquietud del romanticisme nacional, redemptor, on hi havia les grans possibilitats d’independència literària. [...] Aquesta poesia i la seva ànima romàntica fan pensar en una recança d’Aribau per la llengua que creu morta. Aquesta recança, però, en la seva joventut inspiradora de belles idees, no anirà mai aparellada amb l’heroisme. [...]