Malgrat una vida tacada d’episodis militars i polítics colonials cruels, a més de l'ignominiós suport indirecte a Franco durant i després de la Guerra Civil Espanyola, avui un polític com Winston Churchill tindria molts punts per erigir-se en l’europeu d'ordre capaç de frenar la verborrea histriònica, caòtica i il·liberal de Trump. Va ser un defensor acèrrim de la democràcia liberal, un lluitador tenaç i una bèstia política que sabia triar amb habilitat els seus enemics. Seria el líder que no tenim davant la imperiosa necessitat de salvar Europa de la humiliant pinça autoritària Trump-Putin, l'Europa refugi d'una llibertat essencial.
Després d’haver derrotat Hitler a la Segona Guerra Mundial, un lúcid Churchill es va tornar cada cop més fatalista davant el que considerava una inevitable subordinació britànica i europea al poder global estatunidenc i soviètic. Aquella subordinació va donar lloc a l’era nuclear de la Guerra Freda (que Churchill va combatre sense èxit) i a l’OTAN controlada pels EUA. Venim d'allí.
Caiguda l’URSS, l’ordre global multilateral ha propiciat l’enfortiment d’una Xina de partit únic i capitalisme d’estat. La Xina és l’enemic previsible, el gran competidor comercial, el contramodel a la democràcia liberal. Trump és el disruptiu i imprevisible enemic intern, per això més immediatament letal. És un virus destructor de la democràcia liberal que ha convertit el lideratge occidental nord-americà en una amenaça per als valors que suposadament hauria de preservar. De manera que el Trump obsedit amb la Xina és un perill per a Europa i per a la llibertat.
Com Trump, Churchill també era impulsiu, un sumptuós guerrer de la paraula. Però, a diferència del president estatunidenc, era un lector i escriptor brillant (com bromejava un amic seu, passava molt temps preparant "discursos improvisats"; i el 1953 va rebre el Nobel de literatura per les seves memòries), i sobretot tenia una qualitat humana fonamental que el vacunava contra els aires de grandesa i contra la temptació d’esdevenir un petit (o gran) dictador: quin era el secret? Com destaca Simon Schama en l’epíleg de la monumental biografia que Roy Jenkins va dedicar al polític anglès, tenia la capacitat de burlar-se de si mateix. Ni Trump ni Putin saben mirar-se al melic i riure’s dels seus excessos ridículs. Per això fan tanta por.
Obsedit amb el poder, caparrut i irascible, favorable a les solucions agressives i radicals, conservador en el millor i en el pitjor sentit, Churchill tindria certament el perfil per frenar la grolleria agressiva ultranacionalista i tecnopopulista de l’ultraric Trump. Amb el seu astut instint dialèctic, oposaria obertament i sense embuts la llibertat europea a la tirania trumpista. Democràcia contra autoritarisme. No es deixaria intimidar. Ho faria amb determinació i elegància, creant i catalitzant un imprescindible nou orgull europeu.
¿Existeix algú avui amb una mirada i una personalitat equiparables? Necessitem urgentment un líder d’aquest calibre, d’aquesta humanitat bel·ligerant, amb una claredat moral bàsica. Algú d'ordre que, com Churchill, acabi respectant i fent-se amic dels qui lluiten per la seva llibertat per molt que ideològicament hi dissenteixi, com va fer amb l’irlandès de l'IRA Michael Collins.
Després de l’episodi de Groenlàndia –de moment adormit: no podem descartar que Trump el rescati–, Europa ha començat a reaccionar. Però no hi ha cap veu prou prestigiosa, cap lideratge humanament poderós. Ens falten moltes coses –en el terreny de la governança, de la defensa, de la unitat fiscal, de la ruptura de barreres comercials internes, de l’assumpció de debò dels valors propis, etc.–, però també una personalitat forta. Un (o una) Churchill que guanyi la guerra política a Trump i la guerra real a Putin. Pedro Sánchez és un quiero y no puedo: es reivindica, però no el volen... Macron està cremat. ¿No hi ha ningú que s'assembli al liberal i ex banquer primer ministre canadenc Mark Carney? Alguna idea? Merz té prou caràcter?
