Tard o d’hora era de preveure que passés: que citar la Bíblia com a font d’autoritat pogués ser considerat un delicte d’odi i fins un crim contra la humanitat. És el que ha passat amb Päivi Räsänen, des de 1995 diputada del Partit Democristià al Parlament finlandès i ministra d’Interior de 2011 a 2015. El cas remena la cua des de 2019, i ha estat jutjada dues vegades amb sentència absolutòria. Però encara el passat 30 d’octubre l’afer va arribar a la màxima instància judicial, la Cort Suprema, de qui ara s’espera la sentència.
La cosa va anar així. Räsänen va escriure a Twitter i Facebook el següent: “Com pot ser compatible el fonament doctrinal de l’Església, la Bíblia, amb convertir la vergonya i el pecat en motiu d’orgull?” I hi va afegir una citació de Romans 1:27, que diu: “Els homes [...] s’han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes. Realment, han rebut la recompensa que mereixia el seu error”. La diputada conservadora havia reaccionat així al fet que l’Església evangèlica luterana a què pertany patrocinés oficialment un esdeveniment de l’Orgull LGBTI. Llavors, un ciutadà la va denunciar per discurs d’odi, i la policia va començar una investigació i la va tenir detinguda 13 hores. Finalment, el 2021, el fiscal general va presentar càrrecs en contra seva per “instigació contra un grup minoritari”, segons la llei de crims de guerra i crims contra la humanitat, amb penes de fins a dos anys de presó.
Òbviament, ara no es tracta pas de discutir les idees conservadores d’aquestes persones, sinó de si constitueix un delicte dir que, segons les seves creences religioses i la seva interpretació de la Bíblia, l'homosexualitat és pecat. Al capdavall, que algú consideri que l'homosexualitat és pecat o no hauria de deixar indiferents els qui no comparteixen la seva fe religiosa. Del que parlem aquí és d’una altra cosa: de la llibertat de creença i d’expressió, i en quines circumstàncies aquesta llibertat pot ser considerada un delicte d’odi. I encara, i en l'extrem: de si pel sol fet d’odiar es comet un delicte penal, al marge de consideracions ètiques i morals.
La qüestió no és senzilla. Primer, perquè obviar els contextos històrics no només de la Bíblia sinó de les grans obres de la literatura i la pintura, o dels progressos tecnològics, o de les estructures econòmiques, o dels esdeveniments polítics –incloses les guerres–, certament ofèn sensibilitats actuals. Però això no els fa perdre valor. Com no fa perdre valor intel·lectual que grans idees hagin estat pensades per personatges discutibles des del punt de vista de la seva moralitat personal, com Rousseau, o Marx mateix. En segon lloc, sembla clar que la llibertat d’expressió no hauria d’estar limitada per la subjectivitat de qui se sent ofès. Només faltaria que no ser ofès es convertís en un dret, perquè llavors, més que una societat més justa, l’arbitrarietat emocional –fruit d’una vivència subjectiva o d’una intenció malèvola– la convertiria en una insuportable societat autoritària. Autors com Jean Starobinski o Richard Sennett ho han tractat a bastament.
Que hi ha passatges de la Bíblia que mostren un Déu cruel i venjatiu, o que mostren uns valors ara incomprensibles per a la majoria de la societat, és una evidència. Com passa amb tota mena d’altres textos religiosos i morals, i com també passarà amb les nostres maneres d’entendre la vida quan se les jutgi en el futur. Però mentre les opinions, les creences o les opcions ètiques no impliquin una acció coercitiva i violenta en contra de qui en discrepa, no haurien de ser portades a judici penal.
Al contrari, la temptació coercitiva en contra de la llibertat d’expressió fa temps que ha trobat un camí fàcil en la condemna dels dits delictes d’odi. I tornem a la mateixa qüestió: per què s’hauria de prohibir l’odi com a emoció, si no es tradueix en una conducta violenta contra individus o col·lectius? Posem el cas concret de la catalanofòbia, molt explícita en l’esport. Les seves conseqüències polítiques, des del meu punt de vista, són efectivament condemnables i s’han de combatre també políticament. Però no penalment. Seria ridícul voler convertir la catalanofòbia –que a Espanya és estructural– en delicte i prohibir-la per llei. El recurs a un suposat delicte d’odi no deixa de ser l’expressió actual de la noció de pecat i la justificació de la penitència –ara sense possible perdó!– en contra d’allò que no encaixa en l’ordre ideològic oficial o majoritari.
En qualsevol cas, soc del parer que la llibertat d’expressió –la d’odiar inclosa– ha de prevaler davant de tota temptació autoritària de prohibir-la, sempre que es respecti la llibertat de decisió individual i col·lectiva dels que en discrepen.
