05/10/2022

Cal claredat per avançar

3 min
Pere Aragonès durant la roda de premsa que va oferir al claustre del Palau de la Generalitat el 28 de setembre.

Constato amb estupor (i tristesa) la coincidència a criticar la proposta d’acord de claredat presentada pel president Aragonès al debat de política general, tant per una part de l’independentisme com pel PSC i el govern espanyol. Per a aquests darrers, a Espanya no hi ha cap conflicte polític ni a Catalunya cap demanda majoritària d’autodeterminació i no cal negociar res. Per als primers, Catalunya ja va votar i la independència de Catalunya només depèn que s’aixequi la suspensió de la declaració d’independència i es defensi la República. No cal acordar res.

Tanmateix, la realitat és tossuda, i negar-la només pot portar al fracàs de qualsevol acció que vulgui transformar-la. Entre les causes fonamentals que expliquen per què avui Catalunya no és independent cal no oblidar les mancances de legitimitat interna del Procés i el referèndum. L’Estat n’ha perdut molta a Catalunya en aquests darrers anys, però això no vol dir que automàticament la futura República n’hagi guanyat en la mateixa proporció entre el conjunt de la societat catalana. En altres paraules, ni la República ni el referèndum tenien prou legitimitat per aconseguir un doble objectiu (més important que la reacció deslegitimatòria d’Espanya): que en el Parlament de la futura república no poguessin guanyar els partits contraris a aquesta república per manca de suport i que la comunitat internacional es quedés sense cap altra excusa que l’habitual “és un afer intern”. 

En aquell moment no es va poder fer més. I es va arribar molt lluny. Però les mancances que afebleixen la demanda independentista continuen. És en aquest context que crec que cal emmarcar la proposta d’acord de claredat, un acord que, en primer lloc, i prioritàriament, interpel·la els catalans, aquesta immensa majoria que vol que el conflicte es resolgui democràticament. 

Amb quines regles? De quina manera? Deliberar sobre aquestes qüestions va més enllà d’aprovar una llei per majoria parlamentària. Al meu entendre, es tracta d’obrir un espai que va ser impossible amb la improvisació i les presses que caracteritzaren (necessàriament) la preparació de l’1-O. Una deliberació que hauria de depassar el ple del Parlament i resocialitzar la reflexió sobre la solució del conflicte. Que apel·li a la ciutadania i a les organitzacions, no només als partits.

Una deliberació sobre les regles del joc, sobre quan, com i per què un referèndum i el resultat que se’n derivi són considerats legítims per una immensa majoria i, per tant, no només pels guanyadors, sinó més important, també pels perdedors. De fet, clarificar el procediment de la resolució democràtica d’un conflicte de sobirania és una necessitat que transcendeix el cas català i el situa (per necessitat) a l’avantguarda de la defensa del principi democràtic. Enfortir la legitimitat interna no pot sinó incrementar la legitimitat externa.

L’acord hauria de resultar en una proposta a l’Estat (potser incloent-hi una reforma constitucional encara mai demanada des de la Generalitat), així com fixar uns paràmetres anticipats de reacció davant del no-acord que facilitessin la coordinació i el lideratge de qualsevol acció col·lectiva de resposta. 

Tot plegat va molt més enllà de l’anomenada llei de claredat canadenca, amb la qual alguns han identificat, molt ràpidament, la proposta. Aquesta llei desenvolupava una crida del Tribunal Suprem per determinar políticament què vol dir una pregunta clara i una majoria clara en un referèndum d’independència. Res més. Malauradament, el Parlament federal es va voler atribuir en exclusiva la resposta i interpretació d’aquestes qüestions, i trencava així la lògica de negociació (entre el Quebec i el Canadà) que tan present està en tot moment en el dictamen del tribunal. Però la seva filosofia de fons perdura: una secessió és possible si es fa per via democràtica i amb unes regles del joc clares.

Legitimitat, democràcia, fermesa: el trinomi necessari. Cal aconseguir un marc de legitimitat interna inapel·lable, una acumulació de força democràtica inqüestionable, i una mobilització popular organitzada amb accions fermes d’oposició als poders de l’Estat basades en la lluita no-violenta. Concentrar-se en aquest darrer punt, oblidant els dos primers, en el millor dels casos permetria una revolta, però difícilment la creació d’una nova república independent.

Tot plegat requereix també que diguem ben clarament que l’1-O va ser la culminació d’un capítol imprescindible en la nostra lluita nacional, però que la finestra d’oportunitats es va tancar aquell 2017, i va donar pas a una nova etapa. Resulta xocant haver-ho de sentir, en to burleta i cínic, des de la bancada del PP català. Amb la mateixa determinació però amb lliçons apreses no hauria de ser més difícil.

Jaume López és professor de ciències polítiques a la Universitat Pompeu Fabra
stats