La clau del vot
Ja sabíem que eren eleccions estatals però a alguns ens hauria agradat que no es votés en clau tan espanyola. El PP s’ha fotut una castanya però no suficient, el PSOE ha fet un ridícul admissible, la UDC de Duran i Lleida s’ha desintegrat amb molta convicció i el bipartidisme espanyol s’ha esmicolat però encara és capaç de pactar entre les dues forces que el configuren per ajudar amb més alegria el PSOE a “fer història”, com va dir el seu líder, Pedro Sánchez. En efecte, rarament veurem un partit que es tira dins d’una cisterna com ho faran els històrics socialistes obrers espanyols si s’abstenen en la investidura de l’ignot Mariano Rajoy (“enigmàtic”, li diuen al Financial Times, en un excés de generositat) en un atac d’estabilitat i de governabilitat.
Des de Catalunya, entre Esquerra i Democràcia i Llibertat —amb lideratges tan inspiradors com els de Gabriel Rufián, l’inevitable Joan Tardà i/o Francesc Homs—, han fet entre tots disset diputats que ens podem ficar dins la butxaca i que donen una idea clara de quins són els ànims de l’electorat sobiranista sobre el procés. A canvi, hi ha hagut una majoria clara que ha fet guanyador En Comú Podem, que és com enviar un imitador de Darth Vader al programa de Bertín Osborne. El vot català s’ha tornat a espanyolitzar, com dèiem al començament, i ho ha fet de la manera més improductiva possible. Sobre els resultats de Ciutadans ens estalviarem qualsevol comentari, per no caure en segons quina mena de sarcasme. Sí que apuntarem, sense ànim de fer de futuròlegs, que la proposta de referèndum que posa damunt la taula Podem i les seves múltiples marques no tan sols té poc a veure amb els anhels independentistes sinó que, per la seva pròpia inconsistència, es desfarà ben aviat com el greix d’un pernil de Nadal sota els efectes de la calorassa de l’aire condicionat a tota pastilla. Afirmen que poden, però certament no poden prometre això i ho saben. Tenim curiositat per veure quin paper faran els dotze diputats d’En Comú Podem al Congrés de Madrid, mentre Esquerra i Democràcia i Llibertat es barallen pels passadissos de la institució.
I a les Balears? Bé, a les Balears el fet de votar en clau espanyola és una tradició tan arrelada com la de l’arbre de Nadal, que no endebades es coneix popularment com “s’àrbol”. Si toca el PP es vota el PP, si toca el PSOE es vota el PSOE, i si toca Podem es vota Podem, encara que cap d’aquestes candidatures tingui cap proposta en concret per a l’arxipèlag que algun dia va poder ser un país. És així que hem dividit els nostres vuit tristos diputats al Congrés de Madrid en tres del PP, dos del PSOE, dos de Podem i un de Ciutadans. Cap de Més ni del Pi, que representarien opcions pròpies i mínimament raonables de centreesquerra i centredreta, respectivament.
Bé, això és el que tenim i això és el que hi ha. Catalans i illencs hem tornat a votar com a espanyols aferrissats, i d’aquesta manera hem creat si més no un trencaclosques governamental que Mariano Rajoy deu qualificar com un lío. Ell que ho havia fet tan bé, ja sap greu. Potser és un problema de quina clau es planteja a l’hora de presentar les ofertes de cada partit.
