El clic

L’altre dia el Quim Monzó feia un article sobre els titulars llaminers, de vegades falsos, dels articles dels diaris i revistes. Quan fèiem la secció a El matí de Catalunya Ràdio d’en Bassas, amb ell i l’Anton Maria Espadaler, ja ens hi fixàvem sempre, en això. Llavors, esclar, no hi havia edicions dels diaris online, ni comentaris dels lectors, ni la possibilitat de votar una notícia. Retallàvem els titulars que ens resultaven poètics (ara recordo un “Menudo Tamudo” que vam pescar d’un diari esportiu) i vinga a xalar. L’Espadaler es va especialitzar en la revista Dígame, d’aquell advocat que es deia Rodríguez Menéndez. Entre això i els esmorzars d’abans i els Dry Martinis de després, estàvem distrets.

Els titulars als quals es referia en Monzó al seu article (m’invento els exemples) eren de l’estil: “Les set raons per les quals no hauries de tenir gat” o “Quinze beneficis de prendre cafè que ignoraves”. Titulars cridaners que tot sovint —deia ell— no apareixien per a res dins de la notícia quan hi clicaves. “Tot per un clic”, concloïa.

Com sempre, té tota la raó. Tot per un clic. I la causa és que en moltes publicacions —aquestes que tenen tants titulars cridaners— no et paguen per la peça que escrius. Ja no. Et paguen pels clics que hagis tingut. Tants clics, tants diners. Si no hi clica ningú, no cobres. Pots dir-li a la teva mare que ho faci. Als amics. Però, per assegurar-te clientela, has d’ensenyar molta cuixa. No et pots refiar dels sensibles, dels llegits. La majoria vol cuixa. Llegint les cròniques de Hunter Thompson veus que —en xifres absolutes, no pas relatives— escriure es pagava millor a la seva època que ara. Ell vivia amb dues peces llargues (ben fetes, no cal dir-ho) al mes. Avui no hauria escrit “Por i fàstic a Las Vegas”. Ningú li hauria pagat les despeses (que es va gastar en el que tots sabem).

Més continguts de