10/06/2022

Una colònia, una bandera

2 min

Llegeixo a la premsa el cas d’una dona sahariana que explica el seu cas terrible i per al món tan insubstancial. El Sàhara era “colònia” espanyola. I ara, Espanya ha canviat de postura, de neutralitat agombolada per l’ONU a “autonomia marroquina”. Aquesta dona diu que a ella i les germanes les van violar els paramilitars.

Explica coses sinistres. Que les van violar davant la mare. Que ho van fer amb el pal de la bandera que tenien al terrat. Que il·luminaven els seus cossos amb làmpares perquè la mare ho veiés.

La crueltat s’escapa del meu enteniment. No la comprenc. Si em miro una pel·lícula o llegeixo un llibre on hi ha una tortura que no se m’havia acudit, no dormo aquell vespre. Hi ha el fet de violar i hi ha el fet de violar per humiliar. Violar una filla perquè ho vegi una mare. Il·luminar-la amb un llum perquè ho vegi millor. Fer-ho amb un pal. Quin dolor salvatge, irreversible, és per a una mare això. ¿Però és un ésser humà, de la mateixa espècie, qui ho fa? ¿Un veí, un company de classe, el mestre, el lampista? Mentre escric esternudo, que és la manera que tinc, involuntària, de fer-me passar la por. És por en el gènere humà, no en l’animal, esclar, incapaç d’aquestes sofisticacions terribles, com violar amb el pal, simbòlic, d’una bandera, davant la mare.

Què som? Per què hi som? He fet punt i a part expressament, sense risc, amb la meva filla de moment salvada. Em cauen els mocs, ara mateix, perplexa i entumida, a punt per a la feina agradable (avui vaig a una fira del llibre, quin plaer). I mentrestant algú ha violat una noia amb un pal d’una bandera davant la mare. No puc, no puc.

Empar Moliner és escriptora
stats