Un altre columnista que fa més pena que ràbia
“ Para ser justos yo comprendería que el poeta García acudiese a la metáfora sinecdótica, y hasta a la dimisión, si el ministro Fernández hubiera procedido con fuego real, clavando sus buenos balazos del nueve en la frente de los negros que querían tocar tierra poética. Hasta yo mismo hubiese exigido entonces el cese del ministro, por la exageración. ¿Pero balas de goma? Hombre, hombre. ¡Qué menos! Dispararle balas de goma a un negro que insiste es casi, casi una untuosa ceremoniosidad de poeta. ¡Un rito de paso! No. En la vida de todo poeta llega un momento en que las metáforas deben verificarse y al poeta García Montero, según yo lo entiendo, no le queda ahora más remedio que ahogarse.”
Els lectors em dispensaran que els hagi entaforat aquí l’excrement escrit que reprodueix el paràgraf anterior, però és necessari per entendre de què parlem. Es tracta del fragment final de la resposta que el periodista Arcadi Espada va dedicar fa tres dies, des de la seva columna al diari El Mundo (que, d’ençà de la decapitació de la reina mare Pedrojota, sembla decidit a doblar la seva aposta pel periodisme d’intoxicació), a un article anterior del poeta Luis García Montero, publicat dissabte passat al digital Infolibre. Al contrari del que afirma Espada, García Montero no exigia la dimissió del ministre Fernández Díaz (que, de totes maneres, és imprescindible exigir), sinó que es preocupava de la degradació moral que significa deixar morir quinze persones dins el mar sense que les autoritats presents a l’escena belluguin ni un múscul, com no sigui precisament per impedir l’arribada dels nàufrags a la ribera i obligar-los a morir-se. Amb pilotes de goma o salves de pólvora. La munició és el que menys importa, quan el que acabes tenint davant dels ulls és una estesa de quinze cadàvers, que una estona abans eren quinze persones desesperades, indefenses i esgotades. Això sí, les aigües dins les quals va disparar la Guàrdia Civil, com es va preocupar de recalcar el ministre, eren aigües espanyoles.
A Arcadi Espada tot plegat li dóna peu a un article que és falsari des del títol fins al punt final, però que a ell li devia proporcionar molt de gust mentre l’anava remenant. En l’èxtasi del seu humorisme autosatisfactori, Espada diu a García Montero que, ja que se sent tan solidari amb els immigrants morts a Ceuta, que faci el favor d’ofegar-se ell també dins el mar. Es descuida que, per la mateixa regla de tres, i ja que troba tan divertits i poètics els trets amb pilotes de goma, algú podria instar el mateix Espada a exposar-se a una ràfega d’aquests projectils. Això sí, després de dos dies de passar fam, insomni i misèria dins una pastera en plena mar.
Hi ha pocs espècimens tan tristos com el del columnista estrella en hores baixes, que necessita gesticular desesperadament per engirgolar alguna mena de suposada gracieta políticament incorrecta. Ni tan sols fa enfadar: només provoca una certa compassió. Per cert, senyor Espada: la seva prosa mai ha valgut un gafet, però és que ara escriu molt malament. Què li passa?
