08/12/2019

Comencem pel final

4 min
Comencem pel final

La negociació d’ERC amb el PSOE per a la investidura del Sr.Pedro Sánchez és una oportunitat i un risc, tant per a un partit com per a l’altre. És una negociació teòricament de suma zero. Tot el que guanyi un per a Catalunya ho perd l’altre per al govern espanyol, i a la inversa. El cert és que el que convingui a Catalunya també convé a Espanya, però per desgràcia no es veu així.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El desequilibri entre l’activitat econòmica de Catalunya -amb 7,5 milions de ciutadans- i Madrid -amb 6,6-és palmari en favor de Catalunya. Respecte al total estatal, els percentatges de Catalunya i Madrid són, per sectors: exportacions -25% i 11%-, indústria -23% i 10%-, béns de consum -23% i 9%-, turisme -23% i 8%- i serveis -20% i 35%-. El desequilibri, invers, entre els impostos recaptats a Catalunya i Madrid és: IRPF -20% i 39%-, IVA -24% i 49%- i societats -7% i 84%-. Amb les dades damunt la taula és evident on és l’activitat econòmica -a Catalunya-, i qui se’n beneficia via impostos -Madrid-. La situació actual beneficia Madrid. I, per la concepció centralista de l’Estat, hi haurà poc interès en canviar-la.

Tots els cossos de funcionaris al servei de l’Estat, de la Guàrdia Civil als advocats de l’estat, no volen l’afebliment de Madrid a favor d’una comunitat autònoma. És el que els dona autoritat i força.

El nacionalisme espanyol i també el català, com la resta de nacionalismes europeus, a Alemanya o Itàlia, neixen al segle XIX a l’estela del Romanticisme. A Espanya el model francès, centralista i jacobí, és l’adoptat a conseqüència de la Guerra del Francès del 1807 al 1814. Els absolutistes són inevitablement centralistes i els liberals copien el model francès, el que representava “la modernitat i el progressisme”. El nacionalisme espanyol és, doncs, centralista, i aquesta és la ideologia política majoritària a Espanya. En conseqüència, la negociació té el vent en contra. No és econòmicament avantatjosa per a l’Estat, no ajuda a refermar el poder i prestigi dels cossos de funcionaris i administradors de l’Estat i no és propera a la ideologia de la majoria de la ciutadania espanyola. És objectivament difícil que resulti.

Si ERC demana com a primera prioritat una taula de negociació paritària, un referèndum o l’amnistia dels presos, la resposta del PSOE no pot ser una altra sinó “ho estudiarem i analitzarem dins del marc legal de l’Estat”. Però cal temps per a l’estudi i la consulta. I així s’entra en el bosc de la inconcreció administrativa, sigui justificada o una simple excusa per no concedir el que es demana.

I, un cop sigui possible la investidura i s’entrin a discutir els detalls, serà elemental per al PSOE explicar, si així ho considera, la inviabilitat jurídica i ruptura d’equilibri territorial de la proposta.

Si per la prioritat del plantejament de la negociació política les qüestions concretes que es vulguin demanar queden en part indefinides, el resultat pràctic serà proper a zero. El que és genèric, per inviable, i el que és concret, per manca de definició i compromís.

Semblaria, doncs, que la negociació s’hauria d’invertir. Donant prioritat a les qüestions concretes, les que afecten només Catalunya, les que poden quedar reflectides en un document d’acord que obliga ERC a fer possible la investidura de Pedro Sánchez i el PSOE a concedir-les de manera irrevocable. Com exemple del que podrien ser: la creació, d’acord amb l’Estatut del 2006, d’una Agència Tributària total, amb tots els impostos recaptats a Catalunya, i compartida entre la Generalitat i l’Estat; la transferència completa dels Ports de Tarragona i Barcelona, dels aeroports de Girona, Sabadell i Barcelona, en concessió, Aena 51% i privats 49%, i, per tant, la substitució d’Aena per un ens públic de la Generalitat, i la transferència de Rodalies amb la dotació econòmica que compensés la infrainversió feta per l’Estat a la xarxa en els últims deu anys. Totes aquestes demandes no perjudiquen cap altra comunitat autònoma i tenen l’avantatge que l’Estat les pot concedir a qui les demani.

El que, en tot cas, sembla necessari és la discreció durant la negociació. Cap conferència de premsa mentre duri i una explicació detallada quan la negociació estigui enllestida. És útil evitar la interferència interessada d’aquells que volen dificultar l’acord o estan sempre disposats a oferir consell. També en això valdria la pena canviar l’estratègia, perquè hi ha massa comunicació de converses inacabades i opinions no consolidades.

La pregunta és: si això fa viable la negociació, per què no es fa? Més encara quan és coherent amb la política d’ERC de fer viables les demandes i “d’eixamplar la base”. Quina mesura pot eixamplar més la base que els 4 milions de ciutadans que utilitzen Rodalies vegin palpablement millorat el servei?

Només hi ha una raó, poderosa, que explica no seguir aquest camí. La covardia d’explicar-ho als propis, la por de ser acusat de botifler, de vendre’s per un plat de llenties, de no defensar els principis de l’independentisme, d’oblidar els presos, de practicar de manera vergonyosa el peix al cove demanant coses concretes. El fet que l’independentisme estigui representat per dos grans partits que opten a ser hegemònics a Catalunya té a veure amb aquesta paràlisi. Tots dos s’observen. I es pot malbaratar una oportunitat, única i estratègica.

ERC s’ha d’afanyar perquè si el PSOE veu que no se’n surt, pot provar una altra via que ja se li ha ofert i que agradaria a molts: l’abstenció del PP i un acord amb Cs. Fer possible un govern és una obligació de qui té la majoria.

stats