Els comptes... del Gran Capità
Mentre algun cretí amb columna diària va repetint que això dels tres mil represaliats independentistes és una llegenda, que només hi ha els nou dirigents presos i a punt de ser alliberats gràcies als indults, i després aquells brètols que van tallar l’autopista i que massa poc..., la maquinària repressiva de l’Estat segueix el seu avanç imparable: els alcaldes i alcaldesses imputats per prevaricació i malversació pel fet d’haver pagat la quota de l’Associació de Municipis per la Independència, el procés contra el president Torra per la segona pancarta i, entre moltes més coses, l’actuació espoliadora del Tribunal de Comptes.
Fa unes setmanes aquest organisme ha ampliat la quantitat que reclama als líders del Procés pels cabals públics suposadament malversats. Fins ara, el Tribunal de Comptes havia reclamat 4,14 milions d’euros al president Puigdemont i a membres del seu govern pels costos d’organització de l’1-O. Ara hi ha afegit les despeses de l’acció exterior de la Generalitat, per un import de 4,8 milions més. L’exigència del dipòsit d’aquesta suma s’adreça, amb amenaça d’embargament, a una quarantena de persones, des d’Artur Mas, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell o Neus Munté fins a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Amadeu Altafaj o Albert Royo.
La “doctrina” que justifica aquesta reclamació dinerària és que tota la despesa d’un viatge oficial o de qualsevol altra iniciativa de la Generalitat a l’estranger esdevé il·legal si s’hi va fer alguna referència al procés independentista, encara que fos responent a preguntes de la premsa o en el curs d’un col·loqui acadèmic; i això, des del 2011 fins al 2017. Els diners públics –sosté el Tribunal de Comptes– utilitzats per “promocionar, promoure o impulsar el procés sobiranista” no estan justificats i s’han de rescabalar.
Es tracta d’una veritable aberració jurídica i política en virtut de la qual les candidatures que es van presentar a les eleccions catalanes del 2012 i del 2015 amb programes favorables a una consulta d’autodeterminació –sense que ningú no les impugnés (fins i tot el PSC, el 2012, acceptava una consulta!)–, les opcions que van guanyar i van exercir el govern en aquells anys, no podien explicar a Washington, a París, a Ginebra o a Brussel·les el mateix que estaven explicant cada dia a Catalunya o a Madrid!!! Es veu que, mentre dins del país el Procés creixia amb manifestacions gegantines i era ratificat a les urnes, en el debat parlamentari i arreu, la Generalitat hauria d’haver explicat a l’exterior que era una dòcil i lleial comunitat autònoma espanyola preocupada només per promoure les exportacions i conservar per al català una aparença de vida. Resulta una teoria grotesca o potser, més aviat, una aplicació retroactiva –per tant, fraudulenta–, selectiva i especialment recargolada de l’article 155.
Ara per ara, un segon referèndum d’independència a Escòcia és il·legal en la mesura que Londres no l’ha autoritzat i Johnson diu que no ho farà mai. Naturalment, però, la first minister Nicola Sturgeon no desaprofita cap ocasió per explicar a interlocutors internacionals, ja sigui a Edimburg, a Brussel·les, a Washington, a Califòrnia o en qualsevol altre lloc, quins són els seus plans –avalats per l’electorat– de cara a una nova consulta. I bé, ¿vostès s’imaginen que algun organisme públic britànic li reclami el cost d’aquells desplaçaments oficials, o dels àpats oferts a visitants estrangers, amb l’argument que hi ha fet propaganda d’un propòsit independentista il·legal? Això és impossible, perquè al Regne Unit les altes institucions públiques no estan en mans de persones formatejades –per genealogia, per formació o per ambdues coses– dins d’un marc autoritari i repressiu.
No podem dir el mateix de l’estat espanyol. L’actual Tribunal de Comptes –dotat, com és ben sabut, d’una plantilla de funcionaris corcada pel nepotisme– el formen onze consejeros de cuentas (hi ha una vacant) entre els quals hom pot trobar els cognoms Mariscal de Gante, Aznar López –descendents directes de policies, jutges o periodistes d’un franquisme acreditat–, Álvarez de Miranda, etc. Una majoria claríssima arrenglerada amb el PP de la línia més dura i que, a la manera dels seus predecessors doctrinals del Tribunal de Responsabilidades Políticas de 1939, són ferms partidaris tant de la retroactivitat de les lleis punitives com del doble càstig contra els vencidos: el penal, i després l’econòmic o patrimonial. Si ho van fer amb Macià (mort el 1933!) o amb els germans de Companys, ¿per què no ho haurien de fer amb Mas, Puigdemont i els seus col·laboradors?
Però, a Espanya, no tot són males notícies per a la democràcia. El Consell General del Poder Judicial (amb la legitimitat una mica marcida, d’acord...) creu que cap llei de memòria democràtica no pot dissoldre la Fundación Francisco Franco pel motiu que es dedica a fer l’apologia d’una dictadura criminal, perquè això últim està emparat per la llibertat d’expressió. Els milions de pessetes i d’euros en recursos públics que han subvencionat l’esmentada Fundación des del 1976 no constitueixen cap malversació, sinó que són diners molt ben gastats.
Joan B. Culla és historiador
