És la comunicació, estúpids

Quan era un xiquet, els meus pares em van enviar alguns estius a França, la qual cosa no els agrairé mai prou. Vaig aprendre francès, vaig descobrir un país diferent, lectures diferents i vaig fer amistats. Amb una d’aquestes amistats vam iniciar fa prop de 50 anys el bon costum d’escriure’ns. Sempre ho hem fet amb cartes manuscrites, amb sobre i segell. Aquests darrers mesos he intentat escriure algunes cartes al meu amic Jean-Rémi perquè sempre ha estat molt al cas del que passava a Catalunya. Fan del Lluís Llach i enamorat de la Colometa de la Rodoreda, gràcies a la nostra correspondència va descobrir que Catalunya era un país diferent. Doncs bé, sintetitzar el que està passant a casa nostra m’ha resultat impossible. És que ja no era el fet d’enviar una carta, rebre-la al cap d’una setmana i que estigués tot desfasat. Era escriure una carta, deixar-la reposar una nit i l’endemà ja no servia... El meu amic i jo hem optat pel correu electrònic i hem abandonat per un temps la via més romàntica del paper i la tinta.

La qüestió és que aquesta anècdota exemplifica perfectament el que està passant en l’àmbit de la comunicació a escala planetària, i molt concretament ara mateix a casa nostra. Els temps ja no tenen res a veure amb els tempos amb què es gestionaven els afers públics fa pocs anys. I tant els missatges com els missatgers han sofert una transformació en la forma, i sobretot, en el fons.

Per començar, el paper rellevant que tenen les xarxes socials les ha catapultat com un dels principals mitjans de comunicació, tant pel que fa a la presència de debat, com a passar informació, consignes... o notícies falses. L’ús d’aplicacions de missatgeria, i el fet que se n’hagin conegut de noves per una estricta qüestió de seguretat, també és significatiu dels moments que estem vivint: són les noves xarxes socials.

Vivim temps de nomenar ministres, elegir presidents, proposar alts càrrecs i, ai las, la majoria tenen, tenim, un passat a la xarxa que ens perseguirà per sempre més. Perquè internet és etern i no es pot relativitzar. El que vam fer, vam dir, vam escriure, forma part de la nostra identitat digital, el control de la qual no està només a les nostres mans.

D’altra banda, els mitjans tradicionals han tingut importants crisis d’identitat i també, en algun cas, de credibilitat. Ja no són indispensables per saber què està passant. Els mitjans digitals, en les seves diverses formulacions, són una amenaça clara. Saber què ha passat amb els mitjans tradicionals no és senzill, fins al punt que molts s’estan reinventant. I el mateix podríem dir de les ràdios, de les televisions, o fins i tot entrar a fons en el debat dels mitjans públics i dels privats, i alhora del paper que poden i han de jugar en el panorama comunicatiu, i fins a quin punt el servei públic només el fan o el poden fer els mitjans de titularitat pública. O preguntar-nos què se n’ha fet del periodisme d’investigació, del qual tenim mostres excel·lents a casa nostra, encara que per desgràcia en gaudim amb comptagotes.

El món de la comunicació, i el del periodisme especialment, es remou ara mateix en uns quants debats apassionants. La publicació del vídeo dels presos d’Estremera va sotragar l’opinió pública i va posar damunt la taula un debat que ja no és nou i que l’han de fer els periodistes, però també la ciutadania: el dret a la intimitat en relació al dret a la informació.

La comunicació, doncs, està adoptant un rol nuclear en tot allò que fa referència a la vida pública, i cada cop és més important saber vincular les grans decisions amb la comunicació. Fins ara es prenia una decisió, a posteriori es dissenyava l’estratègia de comunicació i llavors es comunicava. Això ja no va així. La comunicació ha d’entrar en el moll de l’os de la presa de decisions. Una decisió, en àmbits empresarials o polítics, difícilment es prendrà si no té les garanties que econòmicament és viable. L’economia, doncs, forma part de la presa de decisió. La comunicació, en la societat del coneixement, ha de començar a formar-ne part de manera urgent. En el món de l’empresa aquest fet s’ha començat a descobrir i a aplicar amb èxit. A la política encara s’està en la fase prèvia i costa molt entendre que el que sempre hem fet de la mateixa manera ara cal canviar-ho. Parafrasejant Clinton en la seva pugna amb Bush pare, potser a alguns dels que prenen grans decisions en tants ordres de la vida els hauríem de dir: “És la comunicació, estúpids!” Ep, sense cap ànim d’insultar, per descomptat, però amb tota la intenció de cridar-los l’atenció.

Etiquetes

Més continguts de