Conrad i el cinema (1932)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
De l’article de Ramon Esquerra (Barcelona, 1909 - Front de l’Ebre, 1938?) publicat tal dia com avui a Mirador (2-VI-1932). Aquest professor d’institut i crític especialitzat en literatura estrangera va ser, com va dir Albert Manent, “un dels intel·lectuals de més relleu sacrificats al front”. En aquesta peça s’anticipa a algunes tesis del comparatisme actual.
No sabem si s’ha tractat encara, amb la deguda extensió, el tema de la influència del cinema en els diferents aspectes de la vida contemporània. De la influència que té el cinema en la vida externa de tots nosaltres, prou que se n’ha parlat. S’ha parlat molt de la influència del cinema en els costums i les modes d’ara. Profunditzant més s’han trobat afinitats entre el cinema i la literatura. Però hi ha un aspecte d’aquesta influència del cinema en l’esperit de l’època que potser no s’ha remarcat prou, que és la influència que ha tingut en la manera de concebre i de pensar dels contemporanis, no sols en l’aspecte ètic o artístic, sinó en el més vulgar del mecanisme de les imatges. Tots nosaltres quan pensem fem cinema. Projectem les nostres imatges i pensaments. Som sempre espectadors de les idees pròpies i la projecció d’aquestes es fa seguint un ritme. I espontàniament fem “découpage ” i emprem tots els mitjans tècnics del cinema. Una mica d’autoobservació creiem que ho confirmaria. I això és, sense dubte, el que explica la marcada influència que té el cinema en la literatura d’ara, que molts cops no és sinó un film traduït en paraules. Paral·lelament a aquesta influència del cinema sobre la literatura apareix el fet que molt abans que el cinema arribés a aconseguir la difusió que té avui dia, hi havia escriptors que empraven els mateixos procediments tècnics que avui el cinema ha popularitzat. És a dir, que abans de l’aparició de la tècnica cinematogràfica hi havia qui emprava els mateixos procediments traduïts en paraules. No tan sols per la gran plasticitat i per la manera de compondre les escenes, sinó també per la manera especial de presentar-les, de manera que llegint-los sembla talment que assistiu a la projecció d’una cinta. El cas potser més característic de tots és el de Joseph Conrad [1857-1924], l’escriptor anglo-polonès. Conrad ja és conegut dels lectors de casa nostra. [...] A casa nostra, a desgrat dels articles que Joan Estelrich i alguns més dedicaren a Conrad, gairebé tothom el té per una mena de Mayne-Reid o de Salgari, potser de més categoria, però que a penes no llegeix ningú. Això, però, no té res a veure amb la qüestió de què es tracta. És a dir, amb la relació entre Conrad i el cinema. Cal tenir en compte que Conrad començà a escriure cap a la fi de la passada centúria i que la major part de les seves obres foren escrites abans que el cinema es convertís en l’article de primera necessitat que és ara. És a dir, que no pot parlar-se d’una influència del cinema en les novel·les de Conrad, perquè quan foren escrites el cinema no era més que teatre fotografiat. Per tant l’estil i els procediments que Conrad empra són absolutament originals i pot considerar-se’l com un precursor dels grans directors d’ara. N’hi ha prou amb fullejar qualsevol de les seves obres per a trobar traduïdes amb paraules totes les filigranes que la càmera fa en qualsevol film actual. […]
