Les conseqüències socials del covid-19

La pandèmia ha sacsejat totes les societats i països del món, i sembla clar que les seves seqüeles poden ser profundes i persistents. En nom del bé comú hem decretat obligacions com portar mascareta i mesures restrictives de moviment i reunió que afecten drets fonamentals, fins a arribar al confinament domiciliari aplicat de forma generalitzada en els moments més crítics de la primera onada. La llei orgànica, és a dir, que afecta drets fonamentals, més breu en el nostre ordenament jurídic és la referida a les mesures especials en matèria de salut pública (1986): no arriba ni a una pàgina. Es va preferir, però, recórrer a una altra llei orgànica anterior (1981), la que regula els estats d’alarma, excepció i setge, per donar cobertura a les restriccions més severes.

El conflicte ètic entre el respecte a la llibertat individual i l’assoliment del bé comú, la protecció de la salut de la població en aquest cas, s’accentua en moments de crisi com els actuals. Molta gent s'ha quedat sense feina i els greuges de nombrosos col·lectius són patents; no s’acaben d’entendre, o d'acceptar, moltes de les decisions i creix la desconfiança. Per als que prenem les decisions, la tasca és extremadament complexa, plena d’incerteses; se sospesen pros i contres, sovint mitjançant prova i error, i es mira de no empitjorar més la delicada situació epidemiològica, econòmica i social. S’ha discutit vegades sobre el dilema entre salut i economia, tot i que sabem que les dues són condicionants del benestar individual i social.

Les conseqüències socials s'agreugen pel fet de conviure amb la incertesa del present i la imprevisibilitat del futur. L’ascensor social fa temps que no funciona o, si ho fa, va cap avall. Hi ha una creixent polarització social i política que les xarxes socials potencien. D'aquesta pandèmia en pot acabar sorgint una societat plena de conflictes, atemorida, poruga, desconfiada, en què les desigualtats existents s’accentuïn encara més. Això, lliçons de la història, constitueix un camp adobat per a solucions polítiques populistes, en el sentit més demagògic del terme, dels que prometen solucions simples i fàcils; dels que asseguren una societat sense riscos de cap mena, de fermesa i certesa. Convé, però, recordar les experiències del segle passat amb l’auge dels partits extremistes i feixistes. Sense anar més lluny, els partits d'extrema dreta estan presents actualment en bona part dels Parlaments europeus i les enquestes pronostiquen que l'extrema dreta feixista espanyola entrarà en el proper Parlament català. D'altra banda, hem d'estar molt amatents per evitar que els governs aprofitin, un cop acabada aquesta crisi sanitària, per impulsar una política desproporcionada de vigilància i control de la ciutadania. S’ha argumentat que bona part del millor control de la pandèmia en alguns països asiàtics és degut al grau de supervisió i vigilància que les tecnologies digitals possibiliten. Seguretat i llibertat sempre han estat en un fràgil equilibri, però com deia Benjamin Franklin, aquell que sacrifica la llibertat per la seguretat no mereix ni una cosa ni l’altra. 

El Comitè de Bioètica de Catalunya, en el seu informe sobre presa de decisions en temps de pandèmia, ens recorda que és responsabilitat de tothom, especialment dels polítics, afrontar aquests reptes. La llibertat sempre comporta riscos i, en una societat democràtica, un estat del benestar fort és la millor manera de protegir-nos d'aquests riscos.

Josep Maria Argimon és director de l’Institut Català de la Salut i secretari de Salut Pública