La conspiració de la gent d’ordre
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Què és la gent d’ordre? En primer lloc, persona d’ordre no vol dir persona pacífica. Totes les guerres són promogudes i aplaudides per la gent d’ordre [...]. Tampoc no vol dir amant de la justícia ni del bé. La gent d’ordre s’acluca d’ulls davant de la misèria, practica el vici i es resigna i diu que Déu ho ha fet així i nosaltres què hi farem. Són persones dites d’ordre: 1. Alguns, els menys, d’aquells esperits candorosos i puerils que es deixen enlluernar pels atributs externs del poder. [...] 2. Tots aquells que, sense ésser massa dolents, tampoc són massa bons. Que tenen una adhesió exclusiva a les coses baixes i immediates i que estan sempre posseïts, precisament a causa d’aquesta adhesió i aquesta insignificança, d’un pànic mortal de perdre-ho tot a cada punt. Com que s’adonen intuïtivament que la llei de la vida és el canvi i no estan gaire segurs que aquest canvi els serà favorable, senten un odi irrefrenable contra totes les persones que encarnen un sentit progressiu i contra tota la gent mal situada a qui ells tenen raons de suposar poc satisfets del statu quo social. [...]. 3. Els que van a la seva i que volen gent arbitrària al poder, per tal de poder pactar-hi, i tirar al dret, [...]. Un dels trets característics de tots ells plegats és de cobrir-se amb una capa d’honorabilitat que els arriba a enganyar a ells mateixos. I també de voler que els governants serveixin cegament tots aquells interessos baixos i immediats que hem dit, encara que després n’hagués de pervenir la ruïna; [...] A les persones d’ordre tant se’ls en dona de les llibertats públiques, mentre ells puguin fruir de certes llibertats privades. Són gent de vida privada. Per això sempre que ha manat massa la gent d’ordre la cosa acaba malament perquè s’han de recolzar damunt la força brutal i cega, i aquesta força, que, a la fi de comptes, només sap de destruir, un cop és dalt ja no s’atura. L’arbitrarietat necessita provocar contínuament al seu voltant la violència, per a justificar la seva duració. Però les coses que va destruint, com que no sap recrear-les, van produint un buit cada cop més gran, una misèria progressiva, que acaba amb la revolució. Hem començat dient que la gent d’ordre provocava les guerres. També les revolucions. I, ara, si ens girem de cara a la nostra Catalunya, també la veiem plena de gent d’ordre. I serà bo que davant d’ells fem una afirmació: mai no ens podrem avenir amb ningú que no reconegui el fet català. És un problema previ per la raó que és de justícia i de llibertat. [...] Vol dir que, per a defensar la nostra causa, només ho volem fer amb les armes de la justícia; que no s’han de repetir les aliances amb la gent injusta i arbitrària. I això, a més de la raó de consciència, per una de sentit de comú. És evident que nosaltres dintre d’Espanya no tenim la força. De manera que allò que no ens ho doni el respecte al nostre dret, res no ens ho darà. [...]
