13/02/2021

El contraatac dels fets

6 min

Si vol sobreviure, la democràcia necessita un mínim de veritat compartida. Amb l’assalt al Capitoli del 6 de gener, els Estats Units ens han demostrat els perills de portar milions de ciutadans a negar un fet de gran importància i comprovat minuciosament: qui va guanyar les eleccions. La democràcia, per prosperar, necessita algun tipus d’espai públic en què els ciutadans i els seus representants puguin debatre amb energia a partir d’uns fets compartits. La recuperació d’aquest tipus d’espai públic és ara una tasca fonamental per renovar la democràcia liberal. En podem dir el contraatac dels fets.

La idea bàsica ens arriba dels inicis de la democràcia, fa 2.500 anys. Els ciutadans de l'antiga Atenes es reunien en un espai de debat a l'aire lliure, el Pnyx, la plaça pública originària. “Qui s’adreçarà a l'assemblea?”, preguntava l’herald, i qualsevol ciutadà podia pujar a una plataforma de pedra per parlar. Després d’exposar i debatre fets i arguments, se sotmetia a votació una decisió política: va ser a través d’aquest procés deliberatiu que els antics atenesos van acordar enfrontar-se per mar als invasors perses, a la batalla de Salamina, i així van salvar la primera democràcia del món.

És cert que l’antiga Atenes mai va acabar d’estar a l’altura del seu revolucionari ideal d’igualtat i llibertat d’expressió en nom del bé comú. Tampoc hi ha estat la plaça pública dels EUA, ni tan sols abans de l'arribada de Fox News i Facebook. Anem amb compte amb el mite d’una edat d’or anterior a Zuckerberg, en què només les aigües més pures de la veritat fluïen de la boca de periodistes d’elevats principis i en què tots els ciutadans eren racionals, ben informats, respectuosos i oberts de mires. Aquests últims anys, però, la majoria de democràcies s’han allunyat encara més de l’ideal atenès, algunes a marxes forçades (els Estats Units, Polònia) i d’altres més a poc a poc (Alemanya i la Gran Bretanya).

Per fer front a aquest repte necessitem una estratègia de doble via. D’una banda, cada democràcia ha d'abordar els problemes específics del seu sistema nacional de mitjans de comunicació. Per exemple, a la Gran Bretanya la batalla per defensar i millorar la BBC és més important que qualsevol altra cosa que pugui fer el govern del Regne Unit en relació amb Facebook o Twitter. Un ens públic de ràdio i televisió com la BBC no ens dona només fets contrastats, sinó que també ens ofereix una diversitat d’arguments, sempre ben equilibrada, en un únic espai: un Pnyx digital. En general, tota democràcia amb uns mitjans de comunicació públics dignes hauria de doblar-los el pressupost, reforçar la seva independència respecte del govern i assignar-los la missió de potenciar la plaça pública digital per als ciutadans de demà.

A Polònia, on el partit populista actualment al govern ha destruït els mitjans públics, el més important ara és defensar els mitjans privats independents, com el canal de televisió TVN, la plataforma d’internet Onet.pl, el portal de notícies OKO.press i el grup Agora, amb la seva emblemàtica Gazeta Wyborcza. Ara són objecte de forts atacs, amb mesures extretes directament del manual estratègic de Viktor Orbán per a Hongria.

El primer ministre de Polònia, Mateusz Morawiecki, i el primer ministre hongarès, Viktor Orbán.

Als Estats Units no hi falten mitjans de comunicació privats, lliures i ideològicament diversos, entre els quals alguns dels millors del món. El problema és que els nord-americans s’han dividit en dos mons mediàtics totalment divorciats, amb diferents canals de televisió, emissores de ràdio, canals de YouTube, pàgines de Facebook i comptes de Twitter (com ara @realDonaldTrump, actualment suspès) que els donen versions incompatibles de la realitat. És com si la meitat dels ciutadans de l'antiga Atenes es reunissin a l'antic Pnyx, on Pèricles els adreçaria els seus discursos, mentre que l'altra meitat s’aplegués en un contra-Pnyx, on escoltarien extasiats l’aspirant a tirà Hípies (Donald J.). Què hem de fer per tornar a ajuntar els nord-americans i fer que s’escoltin mútuament?

Ara bé, no hi ha cap estat prou gran per plantar cara a les superpotències privades del món digital: Facebook, Google, Amazon, Twitter, Apple i Netflix. Per tant –i aquesta és la segona via de la nostra estratègia–, necessitem l'acció coordinada d'una massa crítica de democràcies, començant pels EUA i les democràcies agrupades a la UE. Fora de la Xina, els Estats Units és el principal referent mundial per a les noves tendències digitals, mentre que la UE és líder en matèria de legislació en aquest àmbit. Ajuntem el creador de tendències i el líder en legislació, afegim-hi un grup de democràcies capdavanteres i tindrem una combinació de poder de mercat i regulador davant de la qual s’hauria d’inclinar fins i tot la seva altesa digital Mark Zuckerberg.

Quan sento polítics que pontifiquen amb tanta seguretat sobre Facebook o Google, recordo una observació de H.L. Mencken: “Per a cada problema complex hi ha una resposta clara, senzilla i equivocada”. Fem que paguin per publicar a les seves plataformes notícies d’altres mitjans! (La solució australiana.) Posem l'antic editor del Daily Mail, Paul Dacre, al capdavant d’Ofcom, l’autoritat reguladora britànica! Tractem les plataformes com si fossin empreses editorials!

Les fonts d'informació s'han multiplicat i els algoritmes de les xarxes socials ens acosten més les que són més afins a les nostres creences.

Les gegantines plataformes nord-americanes amb ànim de lucre no són ni dumb pipes (canonades tontes que només transporten veu i dades) ni empreses editorials, sinó un nou producte intermedi. Seleccionen algoritmes, distribueixen i promouen continguts subministrats per altres i, al mateix temps, recopilen en massa les nostres dades i les exploten comercialment. En el millor dels casos, ens ofereixen una important ajuda per buscar la veritat. (Busquem a Google la crítica més dura contra Google.) I en el pitjor, són uns amplificadors de mentides sense precedents. L’ànim de lucre les empeny al costat fosc, mitjançant la maximització algorítmica d’una mercaderia, l’atenció del públic. En un informe intern del 2016, el mateix Facebook va descobrir que el 64% dels que s’havien incorporat a un grup extremista d’aquesta plataforma ho van fer perquè l’algoritme de la companyia els hi havia recomanat. (“Ei! Hem canviat, ja ho sabeu!”, protesta Facebook com un alcohòlic rehabilitat. Però ¿de debò ha deixat de beure?)

El que necessitem ara és un procés, liderat pels Estats Units i la UE, que sàpiga treure algunes mesures polítiques coherents del que ara és ja un gran corpus de recerca de qualitat contrastada. Algunes d’aquestes mesures –com ara la modificació de l’article 230 de la Communications Decency Act dels EUA (literalment Llei per la Decència en les Comunicacions) perquè les plataformes digitals es responsabilitzin directament de restringir els continguts nocius– dependran del nou Congrés dels Estats Units. Per a d’altres, com ara desmantellar el que obertament o en la pràctica són monopolis, caldrà una combinació estratègica de la política de competència de la UE i la legislació antimonopoli revisada dels EUA. Pel que fa a moderar-ne els continguts, ens hauríem de basar en una iniciativa pionera, el model híbrid de regulació de la nova Junta de Supervisió de Facebook, que acaba de publicar les seves primeres resolucions. (Una altra pregunta: ¿Facebook i, implícitament, Twitter han de mantenir suspesos els comptes de l'expresident Donald J. Trump?) Per aconseguir unes solucions vàlides i eficaces necessitarem innovació tecnològica, bones pràctiques empresarials, una verificació dels fets i educació digital, així com lleis i normatives que responguin a un mandat democràtic.

En el millor dels casos, tot això hauria de traduir-se en una sèrie de propostes que es presentarien abans de la “cimera de les democràcies” prevista pel president nord-americà, Joe Biden. És evident que vuitanta països diferents no poden adoptar mesures idèntiques. Però hi ha d’haver una certa coherència en els principis subjacents i en les estratègies bàsiques; si no, l’internet lliure, que ja s’ha quedat sense la Xina, s’acabarà de convertir en un splinternet, és a dir, un internet fragmentat i dividit. A més, les superpotències privades són les úniques que podrien assumir el cost de complir vuitanta reglaments diferents, cosa que involuntàriament reforçaria la fatídica tendència al monopoli. Com que totes aquestes empreses són nord-americanes, recau sobre Washington una especial responsabilitat. Vet aquí una oportunitat única perquè els Estats Units de Biden demostrin que saben escoltar i, a més, liderar.

Timothy Garton Ash és historiador i catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

stats