17/03/2021

Contractures de llarga durada

3 min
Assistens a la vigília en memòria de Sarah Everard a Londres encenen les llanternes dels seus mòbils rere un cordó policial.
Disponible en:

A Londres un policia segresta i assassina Sarah Everard, una dona que tornava sola cap a casa seva. La ciutadania organitza una vetlla que les autoritats no autoritzen. Tant és. Volen recordar la víctima i necessiten mostrar la seva indignació davant la inseguretat que senten tantes dones recorrent els carrers de Londres. Els carrers del món. La vetlla no s’autoritza per les mesures restrictives contra el covid. La pandèmia dificulta les protestes i la fraternitat però no els assassinats. Els agents de policia controlen la multitud que és al carrer. Tot va bé fins al vespre, amb la situació més escalfada verbalment. Els agents es decideixen a dissoldre la convocatòria, impedeixen parlar a les dones, les agredeixen i finalment n’arresten unes quantes. L’endemà, milers de persones es manifesten davant la seu del Parlament britànic i davant la seu de Scotland Yard. Volen explicacions. La cap de la policia justifica l’actuació dels agents. La concentració de persones suposava un perill per a la salut pública. No convenç. La policia va actuar d’una manera excessivament violenta amb algunes dones. Innecessàriament violenta, com en tants altres casos. Sarah Everard va ser assassinada mentre tornava sola a casa de nit. Assassinada. Sola. De nit. Em pregunto què s’entén per salut pública, quina societat s’està protegint i quines lleis s’estan complint. 

Fa un any que va començar la pandèmia i en fa deu que va començar la guerra de Síria. Les guerres comencen i no s’acaben mai. Com si la solució per acabar una guerra fos començar-ne una altra. Han passat deu anys des que va començar la guerra a Síria i ja l’hem perduda de vista, encara que el seu inventari macabre compti més de 400.000 persones mortes, 11 milions de persones desplaçades, i la vergonya, novament, de la comunitat internacional incapaç de ser una comunitat, només un conjunt de països moguts pels interessos de molt pocs. La majoria de persones al món només hi som per fer embalum. I per accelerar el canvi climàtic. Em pregunto si no seria molt millor que ningú no ens volgués protegir i quin és el refugi dels refugiats. 

Una manifestant fora del Parlament britànic amb una pancarta que diu: "L'única diferència és que jo vaig arribar a casa", en referència a les circumstàncies en què va ser assassinada Sarah Everard.

Fa un any que es va aturar el món i fa un any que estem pitjor que fa un any. Les guerres sempre continuen. Diuen que les restriccions es relaxen però ara mateix no se m’acut un oxímoron més ofensiu. A mi l’únic que em relaxa són les mans de la físio que em desfà els nusos cervicals. Quina sort que hi hagi persones que realment treballin per fer-nos la vida més fàcil. Però no es pot afluixar cap tensió quan a la lentitud de la vacunació s'hi afegeix més lentitud, quan la política està pràcticament limitada al servei dels egocentrismes i quan els diners públics es destinen a augmentar les arques de tota mena de cínics impresentables. És impossible alleujar-se quan sents que unes mesures permeten als alemanys anar de viatge a Mallorca i nosaltres hem d’explicar la vida i miracles per poder sortir al costat de casa. No hi ha manera d’estar tranquil·la quan la policia deixa que uns hooligans puguin fer les seves concentracions de cavernícoles amb impunitat i en canvi les dones no poden exigir el seu dret a viure i moure’s soles en llibertat sense ser arrestades per la policia perquè per sobre de tot hi ha la salut pública. Em pregunto per què hi ha tantes situacions que aparentment podríem fer alguna cosa perquè no es repetissin i tot i així reapareixen sense parar, en altres formes i colors o, encara pitjor, exactament iguals. En realitat no em faig preguntes. Però d’alguna manera o altra ens hem de poder relaxar.

Natza Farré és periodista

stats