Publicitat
Publicitat

El contrast genera vots

A ERC li toca dir que el que cal és un partit que reconstrueixi el Govern, i no pas un Govern pensat per reconstruir un partit

TRISTOR. L’ascendent d’Oriol Junqueras sobre ERC i la seva gent és tan fort que el seu empresonament ha deixat el partit escapçat i desorientat. Mentre que el PDECat i els independents que hi orbiten s’han encomanat de l’activisme de Carles Puigdemont a Brussel·les, els republicans han malbaratat unes expectatives molt favorables en dues setmanes en què no han exhibit altra cosa que desconcert, tristesa i manca de reflexos. L’abatiment públic de Marta Rovira ha estat un estímul per a candidats que ensumen la sang, com Iceta i Arrimadas. I a la sala de màquines del partit, algú va decidir erròniament que calia fer poc soroll per no mobilitzar l’adversari. Com a resultat, ERC ha estat pràcticament invisible, el paper de màrtir l’ha monopolitzat el president a l’exili, en detriment del vicepresident empresonat, i les expectatives republicanes han caigut de manera dràstica, tot i que les enquestes continuen situant-la com a primera força amb un marge mínim.

CONTRAST. Aquest cap de setmana, els republicans han decidit rectificar, posant en escena els seus actius més populars -Romeva, Forcadell, Mundó, Tardà, Rufián i fins i tot via online l’impetuós Toni Comín- i reaccionant a la intel·ligent estratègia del PDECat, que consisteix a apropiar-se l’herència de Junts pel Sí (començant pel nom) i la titularitat del Govern legítim a través de la figura de Puigdemont, que a efectes pràctics està de campanya permanent, mentre que Junqueras espera esdeveniments, aïllat i invisible, en la solitud de la cel·la d’Estremera. En aquesta situació no em sembla cap escàndol que ERC intenti disputar a JxCat els vots sobiranistes, buscant el contrast amb la rampant candidatura del president, i exigint claredat en un afer que resulta obvi: si ni Puigdemont ni Junqueras poden tornar al Govern, cal saber quin és el pla B de cada candidatura.

Tampoc m’incomoda especialment que hi hagi tres llistes sobiranistes -els partits unionistes ni s’ho plantegen, renunciar a les seves sigles-, i si es pretén que cadascuna conquereixi el seu espectre electoral, ho han de fer per la via del contrast. Les tres tenen el seu públic. JxCat ha d’exhibir el president, ha de dir que aquest cop no cedirà davant la CUP, o el que li sembli; la CUP ha de proclamar que desobediència o res, i a ERC li toca dir que el que cal és un partit que reconstrueixi el Govern, i no pas un Govern pensat per reconstruir un partit.

MIRACLES. La germanor entre partits represaliats està molt bé, però té uns límits. S’ha demostrat en els inútils esforços per pactar punts programàtics comuns. El PDECat fa molt bé de camuflar les seves sigles a l’espera de recuperar força, però a ERC no se li pot exigir que desi al congelador el seu nom durant gairebé un lustre, quan té opcions de victòria i res a amagar. I no s’hi val dir que som en un moment excepcional, perquè aquesta cantarella fa anys que dura i, per desgràcia, n’hi ha per estona: el dia 22 de desembre no hi haurà cap miracle (ara, qui prometi miracles pot sortir-ne escaldat). Una victòria sobiranista serà tot just l’inici d’una etapa de represa, de resistència i d’agre combat contra un Estat que se sentirà humiliat.

Aquestes eleccions són una imposició i es fan sense cap garantia, però és el que tenim, i és així en part perquè ni el PDECat, ni ERC, ni la CUP no s’hi han oposat. Per tant, ara toca confrontar projectes, candidats i aliances, sense por, amb respecte i tenint clar quin és l’enemic comú.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT