Publicitat
Publicitat

El coratge democràtic de la burla

A la memòria de Charb, director de ‘Charlie Hebdo’, i les altres víctimes

“En una democràcia, ningú, per molt poderós o feble que sigui, pot tenir dret a no ser insultat o ofès”. Aquestes paraules de Ronald Dworkin publicades al New York Review of Books el març de 2006 són avui més actuals que mai. El filòsof angloamericà les va escriure amb motiu de la polèmica i dels disturbis creats després de la publicació de les caricatures de Mahoma al diari danès Jyllands-Posten.

La llibertat d’expressió és una peça central de la democràcia. Només si es garanteix la inexistència de censura poden ser lliures unes eleccions. D’altra banda, és clar que la llibertat d’expressió, com les llibertats en general, comporten també deures i sobretot responsabilitats. És evident que no és el mateix riure’s d’un polític que està constantment exposat al públic o de la religió majoritària, que fer escarni d’una minoria. De fet, aquesta assumpció de responsabilitats està força acceptada i els ninotaires dels diaris seriosos no es burlen dels immigrants que moren creuant la vergonyosa tanca de Melilla ni dels gitanos ni tampoc dels pobres i desemparats. Podrien fer-ho, i de ben segur que alguns ho fan, però trobaran el nostre menyspreu.

Això es deu al fet que les burles públiques tenen sentit si compleixen alguna funció. La funció i l’objectiu de la llibertat d’expressió no es pot determinar d’avançada, car això seria censura prèvia. Tanmateix qui en fa ús ha de responsabilitzar-se’n. Pensem en el cas de les vinyetes de Mahoma. La pàgina en què es van publicar portava un text central que les justificava. Els redactors del diari es feien ressò de la dificultat que havia trobat un escriptor per trobar il·lustradors per a un llibre sobre el profeta. Davant d’aquest fet, havien proposat a diversos dibuixants si estarien disposats a col·laborar al diari amb una il·lustració. El resultat era una pàgina amb els diversos dibuixos del profeta i un text en què es proposava una reflexió col·lectiva a nivell nacional i europeu sobre els límits de l’autocensura en termes relatius a l’islam.

No hi ha dubte que la pàgina pretenia ser provocativa. No hi ha dubte, tampoc, que el Jyllands-Posten és un diari que sovint mostra la seva preocupació per la gran quantitat d’immigrants musulmans que hi ha a Dinamarca, per la possible amenaça a la identitat nacional, i que d’aquesta manera ha donat corda al partit xenòfob, Dansk Folkeparti, que de fa un parell de dècades juga un paper important en la política danesa. Tanmateix, aquestes dues raons no justifiquen l’enrenou, les agressions, les pressions internacionals i la instrumentalització que en van fer els fonamentalistes islàmics d’arreu del món.

A Europa podem debatre sobre qualsevol cosa. La tradició jurídico-política europea ha consolidat el valor de les llibertats individuals. Viure a Europa suposa acceptar que res no és sagrat llevat dels mateixos drets que fan que res no sigui sagrat. El pecat no és delicte, i la fe és una qüestió privada que, efectivament, pot manifestar-se en públic, però que no pot exigir un respecte que limiti la llibertat d’expressió. “No es pot permetre que cap religió legisli sobre què pot dibuixar-se i què no, de la mateixa manera que no pot legislar sobre què pot menjar-se i què no”, sosté Dworkin.

Europa no ha de deixar de ser una terra d’acollida ni abandonar la seva tradició de tolerància. La llibertat d’expressió és part essencial d’aquesta tradició. Les bromes, de bon o mal gust, també. Charlie Hebdo, igual que el Jyllands-Posten, compleixen una funció democràtica, indueixen al debat, denuncien les hipocresies, les pors i les autocensures automàtiques del pensament políticament correcte. Potser a algú no li agrada el que publiquen, però viure en democràcia consisteix justament en l’acceptació que vivim en discrepància, i que, com no va dir mai Voltaire malgrat que se li atribueix la frase, “no m’agrada el que dius però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”.

Els redactors i dibuixants de Charlie Hebdo eren coratjosos i ha estat pel seu coratge que els han assassinat. La reacció ha de ser contundent, ferma, intransigent, però no pot oblidar la tradició d’hospitalitat que ens identifica com a europeus. L’atemptat és gasolina per als xenòfobs europeus que fins i tot a Alemanya han sortit de l’armari. La condemna no admet equidistàncies, paral·lelismes, ni la retòrica de la mala consciència colonialista.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT