El cordó sanitari a l’independentisme d’esquerres

Si es consuma l'operació Valls-Colau, entrarem en una fase en què serà molt difícil d'imaginar alternatives a les polítiques de blocs

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

El terme cordó sanitari es va encunyar a mitjans dels anys 80 a Bèlgica, quan el partit racista Bloc Flamenc (Vlaams Blok) va començar a obtenir bons resultats electorals. Els altres partits es van conjurar per excloure’l de qualsevol govern de coalició, fins i tot si això implicava acords entre partits rivals, ideològicament molt allunyats entre ells. Aquesta lògica, de fet, s’ha aplicat en contextos diferents per aïllar partits que es consideraven fora del consens democràtic bàsic. Sobretot per a l’extrema dreta. Però també partits com els hereus del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (oriental), després de la reunificació, o el mateix Partit Comunista Italià, durant la postguerra, han vist com se’ls excloïa sistemàticament d’acords de govern i es formaven, en canvi, coalicions entre socis a priori molt més allunyats ideològicament.

Aquesta és precisament la lògica que hi ha darrere de l’oferta de Manuel Valls (i Josep Bou) a Ada Colau: qualsevol cosa abans que l’Ajuntament de Barcelona caigui en mans de l’independentisme d’esquerres. És una oferta molt coherent amb la dinàmica que s’ha imposat a la política espanyola. Es considera l’independentisme català com un moviment colpista, totalitari i antidemocràtic. Se’l titlla constantment de xenòfob i supremacista, i se l’acusa de basar-se en la política de l’odi. Tots aquests excessos retòrics -que no m’invento jo: es poden trobar qualsevol dia a la premsa madrilenya- no són debades: legitimen la repressió, l’empresonament dels dirigents independentistes i, també, l’exclusió de l’independentisme de qualsevol espai de poder institucional. Fins i tot forçant les normes de l’estat de dret, com ha passat en el cas de la suspensió de diputats i senadors o del bloqueig als eurodiputats electes. Tot s’hi val per contenir l’amenaça.

Aquesta és l’estratègia clara de la dreta espanyola, a la qual s’ha sumat el PSOE després de recollir el suport independentista per a la seva moció de censura. És, possiblement, una estratègia raonable si el que es vol és preservar la unitat d’Espanya a qualsevol preu. En lògica d’estat, si no es pot esborrar l’independentisme del mapa -entre altres coses, perquè no poden fer cap oferta de tercera via prou atractiva i creïble per esquerdar-lo-, el que queda és la conllevancia i mirar de minimitzar la seva influència.

Ara bé, aquesta estratègia, des del punt de vista de la societat catalana, tindrà uns costos que no sé si s’avaluen prou. L’independentisme ha comès molts errors en els darrers anys, i una part del moviment sembla que té ganes de seguir insistint-hi. Però una altra, la majoritària, està en una altra fase. I ara se la vol aïllar. En tot cas, tot i els errors, a Catalunya tothom sap que aquesta representació distorsionada de l’independentisme com a moviment xenòfob i totalitari no és més que propaganda que només compren els sectors més radicalment espanyolistes. A més, és un moviment internament molt divers, i que en conjunt ha anat recollint entre el 40% i el 50% dels vots en tot tipus d’eleccions a Catalunya.

La temptació d’aprofitar-se de l’estratègia del cordó sanitari de la dreta espanyola és evident. Perquè pot proporcionar quotes importants de poder institucional que, d’una altra manera, no es tindrien. Com l’alcaldia de Barcelona, per exemple. Ara bé, això enviaria als electors un senyal molt fort de preferència per l’alcaldia a qualsevol preu, o d’alineament de facto amb l’estratègia del cordó, i per tant de connivència amb l’estratègia del nacionalisme espanyol.

Però en tot cas això no és el més preocupant de l’operació Valls-Colau. El més preocupant és que contribuirà de manera molt important a reforçar la lògica de polarització en l’eix nacional a Catalunya, i dificultarà que es puguin obrir escenaris diferents a partir dels amplis consensos que, malgrat tot el que ha passat, encara hi ha a la societat catalana. Si es consuma l’operació Valls-Colau, entrarem en una fase en què serà molt difícil d’imaginar alternatives a la política de blocs. Els que es queixen tant de la fractura social en el fons han treballat i treballen insistentment per fer-la tan profunda i insalvable com sigui possible. I ara potser trobaran aliats inesperats.

I, de retruc, això afectarà molt el tipus de polítiques públiques que es poden fer. Tindrem governs bloquejats o en mans de formacions conservadores a tots els nivells, i ferides insalvables entre les esquerres catalane. I per tant qui primer en patirà les conseqüències seran les classes populars d’aquest país. Que, òbviament, ni al candidat de l’Íbex-35 ni al deep state els importen gaire. ¿Quines polítiques de ciutat avalarà Valls si se’l col·loca en la posició central del tauler de joc municipal?

Queden dues setmanes de patiment, però també de marge per evitar aquest desastre. Caldrà que tothom hi posi intel·ligència i generositat. També Esquerra Republicana i la resta de l’independentisme civil i polític. Perquè si per a Espanya l’alcaldia de Barcelona és una qüestió d’estat, per a l’independentisme també ho hauria de ser. I perquè els primers interessats a sortir de la lògica de l’empat infinit haurien de ser els mateixos independentistes.

Més continguts de