11/04/2020

L’efecte Messi i la fi del covid-19

3 min

La normalitat no tornarà del tot fins que el públic, alegre i il·lusionat, ompli sense cap recança, com en els bons temps, el Camp Nou fins a la bandera per veure Messi. Fins que aquest moviment catàrtic no es produeixi, no s’acabarà la por, fins llavors voldrà dir que encara no hi ha la confiança general suficient per anar massivament al teatre, al cinema, a les biblioteques, als actes culturals, esportius o cívics de la més diversa índole. L’autèntic tret de sortida anirà en funció d’això: de l’efecte Messi, l’ídol de masses per excel·lència del nostre microcosmos. El dia que la gent es llanci despreocupadament a veure l’estrella del Barça, voldrà dir que el covid-19 ja està definitivament vençut i emocionalment superat. Fins aleshores, la vida pública seguirà restringida, a mig gas, a mitja por. Seguirà l’apagada social en què ens trobem immersos per imperatiu sanitari.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

De moment, l’única vàlvula d’escapament, l’únic espectacle massiu que ens permetem, és un mena de recordatori diari per exorcitzar la por, per dir-nos que tots junts vencerem: els aplaudiments de les vuit del vespre. És la nostra dosi d’acte i afecte col·lectiu, units en la distància, creant una singular coreografia comunitària d’agraïment, com si fóssim el públic d’un estadi fent l’onada o aplaudint frenèticament un gol, ara cadascú des del seu balcó, finestra o terrassa. Aquesta és, ara mateix, la nostra festa, la nostra via d’expansió expressiva. Messi encara queda molt lluny, molt desdibuixat.

La pregunta òbvia és: ¿quant pot trigar a produir-se aquest punt d’inflexió? Es fa molt difícil de dir. En realitat ningú no ho sap. Ni els més fins experts en anàlisi de dades, ni els científics i epidemiòlegs més lúcids, ni naturalment una classe política que en conjunt, miris on miris, ha demostrat ben poca preparació. Ningú. Hi haurà, això sí que sembla prou clar, un retorn lent, esgraonat, progressiu. Abans que el lleure esportiu o cultural esdevingui lliure i feliçment expansiu, es produirà una primera recuperació d’una normalitat laboral relativa, centrada en els serveis bàsics i els sectors productius. Ja hem vist, per exemple, que el món educatiu, atès les dates en què estem, no tornarà a la normalitat fins al nou curs.

En tot cas, l’esbarjo organitzat, i totes les feines i activitats que hi van associades, és el que haurà d’esperar més. Futbolistes, actors i músics seran probablement els últims. La festa -els grans concerts, els estadis abarrotats- no arribarà fins al final, i ja veurem com. Tindrem un estiu de perfil baix, d’estranya quietud, sense balls ni focs d’artifici ni discoteques ni platges plenes a vessar ni creativitat als carrers... Un estiu en petit comitè, res de festes majors o menjades col·lectives. Esclar: el món del turisme, la cultura i l’esport seran els més perjudicats. Amb tot el drama personal i econòmic que en molts casos comportarà si les administracions no ajuden de debò.

Tot indica, doncs, que anirem amb el fre posat encara tot l’estiu. Segurament les d’aquest 2020 seran les vacances més curtes, austeres i tranquil·les de la nostra vida. No estarem confinats, però sí encara lògicament espantats i anímicament tocats. Qui més qui menys, tothom haurà perdut algun ésser estimat, tothom haurà vist com la seva butxaca se’n ressentia. L’efecte Messi, anant bé les coses, no es produirà fins a la tardor. Però aquí de nou ens assalta un altre dubte raonable. ¿I si amb els primers freds arriba un altre coronavirus gripal? ¿I si el retorn a una certa normalitat es redueix només a uns pocs mesos de parèntesi tardoral? Sí, és desagradable imaginar una possibilitat així, però per si de cas més val pensar-hi. Cal preveure els pitjors escenaris perquè una possible nova crisi sanitària no ens torni a agafar patèticament desprevinguts.

stats