11/04/2020

Temps per pensar

5 min
Temps per pensar

“No sempre podem construir el futur per als nostres joves, però podem construir la nostra joventut per al futur”

F.D. Roosevelt

Si l’angoixa per la pèrdua i pel futur ens ho permet, són dies per parar-nos a pensar. Pensar en les coses que veritablement trobem a faltar ara, quan el món s’ha transformat dramàticament davant dels nostres ulls. És temps de calmar-se pensant en les prioritats i en el que ens fa realment feliços, com submergir-se en el mar, abraçar, olorar els llimoners, córrer o ballar. Visualitzar-les perquè ens acompanyin amb el convenciment que algun dia tornaran, tot i que no de la mateixa manera.

D’aquest cataclisme no sabem quin món en sortirà, però hauria de ser un món i una societat diferents. De les nostres decisions en sortirà una altra època, amb un nou esperit d’un temps -un nou Zeitgeist -, un nou clima de pensament que respongui als nous temps.

Com serà la nova realitat no ho sabem, però sabem que sortirà del que siguem capaços d’aprendre de la pandèmia del coronavirus, i això demanarà una anàlisi sense contemplacions de com hem arribat fins aquí i què hem construït.

La natura s’ha imposat

És difícil no pensar que la pandèmia pot ser un preludi del canvi climàtic. No dic que estiguin vinculats sinó que si el virus ha aturat el pols del món i ha imposat el ritme de la mort als individus, sobrepassant governs i empreses, això també passarà, i a una escala més gran, si no s’evita el canvi climàtic. Per això, per ser conscients del nostre poder devastador, és imprescindible veure avui com la natura s’està imposant ara al gènere humà, que ha quedat fora de joc. A les ciutats, a més de reduir-se els nivells de contaminació i de soroll, els animals ocupen espais fins ara colonitzats, se senten els ocells en carrers inquietantment silenciosos, i plantes i arbustos creixen pertot. ¿L’espècie humana serà capaç de prendre consciència de la mesura de la seva petitesa?

La desigualtat mata

Va creixent la xifra de morts per la covid-19, 16.353 persones a Espanya. Malgrat la manca de dades qualitatives que proporcionin conclusions transparents a l’Estat i a Catalunya, sabem que la meitat de morts a Catalunya, 1.600 aproximadament, són persones grans que vivien en residències i centres sociosanitaris, que s’han apagat lluny de les persones que els estimen. Caldrà mirar molt bé quina és la distribució de morts i si, com sembla, a banda de l’edat, la desigualtat és un factor de risc malgrat els esforços de la sanitat pública a Catalunya.

Sabem que la desigualtat, la pobresa i la marginalització maten, especialment en zones del món sense sanitat pública; per exemple a l’estat nord-americà de Michigan, on la població afroamericana, que representa el 14% del total, registra el 40% de les morts. En països d’Àsia i Àfrica, on la distància física i la higiene són un luxe, veurem l’urpa de la mort amb esgarrifança. Caldrà analitzar el país i treure’n conclusions pràctiques més enllà de la retòrica.

La gestió política dels riscos

A Catalunya i Espanya hem vist com la sanitat sobreviu gràcies a la dedicació dels professionals i com no ha notat la reactivació econòmica de després de la crisi del 2008 i la reducció de despesa que la va afectar. Si durant la crisi del 2008 la gran mentida va ser que els bancs espanyols eren robustos, avui és que tenim la millor sanitat del món. Tenim grans professionals desbordats i amb sous justos que estan al llindar de l’esgotament. No és cert que la pandèmia no es pogués anticipar. Ningú de nosaltres la podia preveure al gener, però sí les administracions, i els governs d’Espanya i Catalunya no han fet una bona gestió dels riscos. D’entrada, 25.000 sanitaris han resultat contagiats a Espanya (28.000 segons càlculs dels sindicats), i 2.629 a Catalunya. Una xifra molt alta que deixa en evidència la manca de previsió i de mitjans bàsics per combatre la malaltia.

Es podia aprendre abans d’Itàlia, i abans s’hauria d’haver après que el coneixement el tenen els científics i que el consens arriba del desacord inicial, i per a això es necessita una gestió transparent que permeti el debat i la millora. Si políticament no hi havia experiència prèvia amb el SARS, sí que hi havia països que en tenien i científics capaços de monitoritzar una resposta.

La regió de la Colúmbia Britànica, al Canadà, s’ha convertit en un model per a la resta de zones del país a l’hora d’estabilitzar la pandèmia. La clau sembla que ha sigut tenir gestors capaços tècnicament d’aprendre de l’experiència d’altres, amb capacitat de comunicació a l’hora de dirigir-se a una ciutadania a qui tracten com a adulta, i només fan una recomanació: “Previsió, previsió, previsió”.

Sabem com es propaga la pandèmia, sabem que una desescalada del confinament caòtica tindrà conseqüències, i es poden preveure. Només podem exigir un pla detallat, seriós i amb els tests i les mascaretes que requereix. Avui no el coneixem, i probablement no existeix.

stats