03/07/2021

Créixer: una bona idea

4 min

Ens ho diuen amb insistència, i sembla lògic: hi ha límits en el que podem fer. Límits que no podem ignorar. La Terra és finita i l’hem explotat massa. Fins aquí d’acord. Però s’hi afegeix que hem de fer-nos a la idea que l’economia no pot créixer més, que fins i tot ha de decréixer. A més, se’ns diu que acceptar-ho propiciarà una economia més harmònica, més cooperativa, en definitiva millor. És la doctrina del decreixement, que -no us estranyarà- no comparteixo.

Crec que en alguns aspectes és excessivament optimista i en d’altres excessivament pessimista.

És optimista pel fet de creure que els humans, amb totes les excepcions que vulgueu, s’adaptarien amb facilitat a un entorn que els demanés anul·lar les aspiracions de millora. Em disculpo, però no tinc la capacitat d’imaginar una humanitat on, en relació als patrons de cada època, els components no aspirin a més per a ells i sobretot per als fills. En el passat, per a tots, i ara encara per a molts, aquesta compulsió ha gravitat sobre les necessitats bàsiques de l’existència. En el futur, ves a saber, potser el desig, sentit amb no menys intensitat, serà no treballar o fer un viatge anual a la Lluna.

En una economia estancada, encara més en una de decreixent, les situacions de suma zero són arreu. En aquestes només hi ha una forma de millora personal: desposseir l’altre, explotar-lo (o, en una variant, explotar la Natura). Una economia estacionària i una població amb aspiracions -que, repeteixo, penso que és l’estat natural de la humanitat- serà una societat amb propensió al conflicte i gens harmònica. Una economia que creix, en canvi, fa possible, en principi, que tothom millori. Encara més, facilita fer reformes. Per exemple, si hi ha desigualtat és possible avançar cap a la igualtat sense reduir el nivell de ningú, i per tant amb menys resistència: simplement distribuint adequadament l’escreix anual. Tot excusant-me si ja ho ha dit algú (probable), m’atreveixo, en l’estil de les tríades incompatibles que va popularitzar Dani Rodrik, a conjecturar la següent: la incompatibilitat d’una economia (permanentment) estacionària, la democràcia i la no-conflictivitat social. Una economia estancada i democràtica serà plena de conflictes. Una economia (permanentment) estacionària i sense conflictes aparents serà probablement regida per un govern autoritari, i una economia democràtica i poc conflictiva serà probablement una economia que creix.

Si l’economia estacionària fos inevitable, llavors el que hauríem de procurar és que, per més que fossin poc naturals, s’imposessin les filosofies de la resignació, de les quals la del decreixement és una variant. Però, com ja he dit, mentre que penso que és d’un optimisme poc realista respecte a la capacitat dels humans d’interioritzar limitacions, també crec que, afortunadament, està profundament equivocada en la impossibilitat de créixer. Aclariré termes.

En primer lloc, una concessió. Si deixem la colonització de la Lluna i de Mart de banda, crec que la finitud espacial de la Terra i el volum d’un ésser humà imposen un límit al creixement de la població. En principi ja m’està bé que el límit s’estabilitzi en nivells no gaire més elevats que els actuals. Ho faria tot més fàcil.

És clar, també, que no podem concebre el creixement com una extrapolació lineal del que ara fem. Això sempre ha estat impossible. El creixement en l’estat de benestar de les persones no el podem expressar, històricament parlant, amb l’augment quantitatiu d’un paràmetre definit a priori basat en el que importa a cada moment (una altra cosa és un índex compost definit a posteriori). Ara ens podem fixar en el molt discutit PIB. En altres moments o geografies podríem mirar, per exemple, l’esperança de vida. El creixement l’hem d’interpretar i mesurar sobretot en termes d’expansió de les dimensions rellevants per al benestar. Ara ens importen coses que els romans no podien imaginar. Qui sap què importarà als que vindran després nostre.

Així entès, penso que creixement vol dir que l’entorn econòmic i tecnològic permetria en principi, i preferiblement de facto, que tothom millori. Aquest tothom ha d’incloure un subjecte molt especial: la Natura. Per cert, per als subjectes pensants millorar significa rebutjar el retorn a la situació des de la qual s’ha “millorat”.

Concloc en l’optimisme: em sembla que tota l’evidència dels darrers 300 anys ens indica que el creixement, com l’acabo de descriure, és possible. Ho és per la via de continuar desfermant i controlant el progrés del coneixement i la tecnologia. Fa 20 anys la idea de descarbonitzar la generació d’energia era un somni a l’abast d’uns quants. Ara ho somiem la immensa majoria i ho veiem possible en cosa de dècades. Tenim una limitació: les lleis de la física. Però també un factor molt favorable: la font última d’energia, el sol, és a efectes pràctics inesgotable. Natura i Humanitat no es troben en un joc de suma zero.

Andreu Mas-Colell és economista, catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE i president del BIST.

stats