Crims espantosos (contra les dones)
En els darrers anys hem vist multiplicar-se el nombre i la freqüència, i, per dir-ne així, la presència social, de tres tipus de crims violents que es caracteritzen pel seu acarnissament contra les víctimes i també pel fet que aquestes víctimes són, gairebé sempre, dones i/o el seu entorn. Em refereixo a les violacions en grup, als assassinats amb posterior esquarterament dels cadàvers i als casos del que s'anomena violència vicària, en què un home mata els fills de la dona –els hagin tingut en comú o no– per infligir-li el màxim sofriment possible.
En casos ben comptats, resulta que el cos esquarterat és el d'un home (així ha succeït amb el cas més famós d'aquesta mena de crim, el que té com a protagonista aquest tal Daniel Sancho), i també n'hi ha, igualment escassos, en què la violència vicària la comet una dona contra els fills que ha tingut amb un home. Però en la immensa majoria dels casos els agressors són homes que cometen algun d'aquests atacs contra una dona.
Crida l'atenció que parlem de crims d'una violència extrema, que solien pertànyer a l'àmbit més obscur, morbós i obscè de la imaginació criminal, i que d'un temps ençà s'han convertit en matèria per a tertúlies de programes del cor, realities de gran audiència i influencers de les xarxes seguits per milions de persones, que en parlen i els comenten amb delectança. La violació grupal era una trista fantasia que formava part de l'arsenal masturbatori dels paios més bavosos de cada barri, i ara apareix, per a una part de la població, com una espècie de ritus de pas que s'exhibeix i es comenta amb orgull davant d'altres aspirants a repetir-lo. L'esquarterament d'un cadàver humà és una pràctica molt especialment complicada, bruta i malaltissa, i de cop i volta en sentim a parlar com d'una forma quasi raonable de desfer-se d'un cos mort, que sempre és una presència comprometedora. En el cas del mencionat Sancho, ell presenta l'esquarterament de la víctima com un argument de defensa: no el va matar, tan sols el va fer a trossos. Pel que fa a la dita violència vicària, la monstruositat del crim no ha impedit que s'hagi convertit en un nou titular freqüent dins dels crims de violència masclista, una espècie de moda malvada, macabra i tràgica.
El fet que gairebé sempre vagin dirigits contra unes mateixes víctimes –les dones– evidencia un fons de ressentiment i afany de venjança. No faltarà qui afirmi que el motiu de tanta violència, i tan fosca, és que el feminisme ha anat “massa lluny”, com si la denúncia d'un sistema de dominació justifiqués una resposta en forma d'atrocitats. Ben al contrari, el panorama fa palès que, si de cas, el feminisme es queda curt. Obliga a pensar, també, en el paper de certs mitjans de comunicació, i en el tractament que fan del gènere periodístic de la crònica negra. I finalment, a pensar en el paper de les xarxes com a pou cec on anar a remenar, a la recerca d'emocions cada vegada més fortes, més salvatges, més escabroses i més allunyades de la racionalitat.
