Un mal incommensurable
Hi ha guerres llunyanes en què els homes es maten els uns als altres i després hi ha aquesta guerra tan llarga i silenciada, invisible i tinguda per natural, que és la guerra contra les dones. Cada cop que les notícies anuncien un nou assassinat masclista s’estremeix la memòria de qualsevol que hagi viscut en la profunda trinxera del maltractament, una trinxera massa poblada encara, perquè de tots els odis que existeixen el de l’odi misogin és el més estès, el més internacional, intercultural, transversal i hegemònic, el que penetra totes les capes de les societats sense distincions. Sí que és cert que hi ha cultures en les quals el maltractament té una acceptació social més gran, però si aquí, en el món dels drets i les llibertats, hi ha un rebuig públic a la violència masclista gairebé unànime és gràcies a la feina feta per les organitzacions feministes de base. Aquests avenços, ja ens va alertar la Beauvoir, es poden perdre en un tancar i obrir d'ulls si no hi ha consciència que són de fa quatre dies i s’han de protegir.
Me’n vaig, ja ho veuen, cap a la raó i el que sé de feminisme, cap al terreny que em permet pensar la nostra condició de manera clara i assossegada, però aquest matí, quan escric això, em bullen les entranyes i jo mateix em dic: sí, sí, la Beauvoir i tot el que vulguis, però de què li serveix a la dona que ha vist assassinats els seus fills que tu tinguis totes aquestes eines intel·lectuals per canalitzar la ràbia i la indignació que et provoquen aquests crims terribles? I és que en aquesta guerra tan llarga el feminisme ha optat per la lluita pacífica, per la raó de la justícia i el canvi de la llei i les mentalitats per tal d’assolir una vida digna. Tot i que no som poques les que, plantades davant del televisor que ens parla de nens assassinats a ganivetades pels seus pares, tindríem ganes d’agafar el fusell o el que sigui que es faci servir ara para aniquilar el mal.
Perquè un pare que mata el fill per provocar el dolor més gran que es pot infligir a una mare és la més depurada manifestació del mal, no en tinc cap dubte. La dona que ha viscut anys en el regne del terror d’un maltractador sol ser d’una resistència inaudita: amb tots els elements en contra, després d’haver estat agredida d’una manera sistematitzada (un sistema del qual forma part l’arbitrarietat planificada), encara busca maneres de trobar alguna coherència en el que li està passant quan intenta esbrinar els motius del seu botxí. Des de fora veiem molt clar que no hi ha res que pugui justificar una pallissa i sabem molt bé que el fet que la víctima miri de descriure com a lògic el comportament del masclista la posa en una situació encara més perillosa perquè potser confia que canviant els detonants de la violència aquesta s’acabarà. Des de dins caldria considerar aquest mecanisme com una manera de no perdre el cap davant de l’absurd.
El maltractador és un sàdic que gaudeix veient com pateix la seva víctima. La vol derrotada, erosionada, afeblida fins a la inanició. Per això que resisteixi, que segueixi dempeus i viva li resulta un desafiament intolerable. Ja no diguem si li queden forces que li permeten escapar-se de la presó per demanar ajuda. En el fons el que li resulta més provocador és l’esperança, que la dona encara pugui imaginar una altra vida possible sense cops ni crits ni amenaces. I no hi ha dona amb més esperança que una mare. Perquè una mare, fins i tot en aquestes condicions terribles, és algú que fa una aposta decidida pels fills, per la vida futura, una aposta que potser no faria per ella mateixa. I aquí és on rau el mal incommensurable de matar criatures per acabar amb qui més se’ls estima i en té cura. El monstre sap molt bé que aquesta és la ferida que no es tancarà mai.
