19/04/2020

Crisi i lideratge

3 min
Crisi i lideratge

ABUSOS. L’abast global de la pandèmia ha redimensionat també la vulnerabilitat del nostre món i dels líders que el governen. Espectacles de populisme, incoherència i desunió. Els esforços d’uns, eclipsats pels excessos d’altres. L’emergència ha donat ales a la política del simbolisme.

Donald Trump anima aquests dies a protestar contra les mesures de confinament decretades en alguns estats nord-americans en mans de governadors demòcrates. El president fa crides per Twitter a exigir que es reclami “l’alliberament” d’aquests estats mentre responsabilitza l’Organització Mundial de la Salut de la lenta reacció a la pandèmia, que ja ha causat gairebé 40.000 morts als Estats Units. A Hongria, un país amb un sistema sanitari feble, el primer ministre, Viktor Orbán, ha fet un pas més cap a l’autocràcia amb l’aval del Parlament, que li ha concedit el poder de governar per decret i d’imposar penes de presó a qui es consideri culpable de causar alarma social o desestabilitzar les mesures governamentals. Una persecució clara de la dissidència disfressada de lluita contra la “desinformació destructiva en la batalla contra la pandèmia”.

El populisme s’aferra al poder i a la retòrica. El negacionisme científic de Jair Bolsonaro al Brasil, la inacció del nicaragüenc Daniel Ortega negant-se a presentar un pla de contenció del contagi del virus o l’ordre de Rodrigo Duterte de disparar contra qui violi la quarantena a les Filipines són només exhibicions cruels de grans fracassos.

Els espectacles de descoordinació, discursos nacionalistes i intents barroers de culpabilitzacions diverses que desviïn responsabilitats només han servit per deixar més desprotegida la població. Els anomenats “homes forts” que, amb l’arribada de Trump al poder, es reproduïen i s’avalaven els uns als altres de punta a punta d’aquest ordre global, són avui caricatures exagerades del desgovern i dels abusos contra la seva pròpia ciutadania.

RISCOS. Diu el columnista Martin Wolf que som davant “la crisi més important que ha d’afrontar el món des de la Segona Guerra Mundial i el desastre econòmic més greu des de la Depressió dels anys trenta”, i això passa en un moment de profundes divisions entre les grans potències. La temptació de la propaganda i del manteniment del control davant els costos socials que poden venir en els pròxims mesos seguirà a l’agenda de molts líders mundials durant força temps.

¿El coronavirus pot accelerar l’expansió de l’autoritarisme? ¿Qui decidirà el futur més immediat, la profunditat o la direcció dels canvis que vindran? El primer risc que hem d’afrontar és el d’un buit de poder global. El segon, qui pot acabar omplint-lo.

Una columnista de la revista Forbes destacava fa uns dies que els millors exemples de lideratge durant la crisi del coronavirus estan venint de països governats per dones: des d’Islàndia a Taiwan, d’Alemanya a Nova Zelanda, Finlàndia, Noruega o Dinamarca. La sinceritat d’Angela Merkel en els missatges a la població, la ràpida resposta de la taiwanesa Tsai Ing-wen o de la neozelandesa Jacinda Ardern, les facilitats tecnològiques ofertes pels governs escandinaus i l’empatia i la cura mostrada en les intervencions públiques d’aquestes dirigents tan diferents marquen un altre camí.

Segons Nikolas Gvosdev, expert nord-americà en seguretat i investigador del Carnagie Center, la pandèmia ens ha col·locat en un moment clau en les relacions internacionals en què conflueixen l’ètica i l’estratègia. I totes dues seran indispensables per redefinir el món postcoronavirus.