De Cuelgamuros a la història
Finalment, les despulles de José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia han estat exhumades del presbiteri de la basílica del Valle de los Caídos i enterrades, per decisió de la família, a la Sacramental de San Isidro, el cementiri de l'elit madrilenya. Aquest trasllat posa fi –esperem que definitiva– a un periple pòstum i un xic macabre que ha portat les restes del líder feixista espanyol des del cementiri d’Alacant fins al monestir d’El Escorial (1939), des d’allà a Cuelgamuros (1959) i finalment al recinte funerari de Madrid.
Primo de Rivera va ser, sens dubte, una víctima de la Guerra Civil, jutjat, condemnat i executat sumàriament pels seus enemics polítics a la presó d’Alacant el 20 de novembre de 1936. Però també va ser un destacat inductor moral i ideològic del conflicte, en la mesura que, des del 1931 i sobretot des del 1933, havia descrit la Segona República com un règim espuri i il·legítim que calia combatre per tots els mitjans, inclosa la que ell mateix denominaria “dialéctica de los puños y de las pistolas”.
En una carta personal adreçada al general Francisco Franco amb data 24 de setembre de 1934 (pocs dies abans dels Fets d’Octubre) li manifestava “mi resolución de salir a la calle con un fusil a defender a España”, deia que “una victoria socialista tiene el valor de invasión extranjera” i, després de referir-se a “la anti-España”, temptejava la voluntat colpista del destinatari tot agitant l’espantall de “la separación, probablemente irremediable, de Cataluña”. Això, per no parlar del seu paper d’agent a sou del règim feixista italià; o de l’estratègia provocadora dels esquadristes de Falange, durant la primavera del 1936, a fi de crear un clima de caos que justifiqués el cop militar en preparació. Després, ja empresonat al llarg de l’estiu i la tardor següents, hi ha indicis per pensar que es penedí d’haver estat l’acòlit del cuartelazo i que intuí el paper de comparses que els generals reservarien als falangistes. Però ja era massa tard.
D’altra banda, potser val la pena subratllar que José Antonio Primo de Rivera fou un líder feixista absolutament atípic. Per origen social: fill d’una nissaga de señoritos de Jerez consagrats a la milícia, marquès (d’Estella) per herència des del 1930, José Antonio va menjar sempre servit per minyones uniformades i amb guants, i dormí entre llençols de fil o de seda. Hitler havia pernoctat molts cops en el catre d’un asil de caritat a Viena, i Mussolini havia passat gana i dormit en un banc d’estació durant el seu exili a Suïssa. Atípic també per la motivació que el va empènyer cap a la política: defensar la memòria del seu pare, el general Miguel Primo de Rivera, que havia governat Espanya com a dictador totpoderós durant sis anys i quatre mesos. El pare de Hitler era un modest funcionari de duanes, i el de Mussolini un ferrer menjacapellans. Primo, doncs, era als 27 anys un jove aristòcrata reaccionari d’extrema dreta. La feixistització vindria després.
Allò que justifica el fúnebre trasllat d’ara, però, no és tant el que Primo de Rivera va dir o va fer durant els seus tres anys escassos de lideratge falangista, sinó la utilització post mortem que de la seva figura va practicar el franquisme. Una utilització desbocada, abassegadora, impúdica. Primer, durant la guerra i mentre es mantenia oculta la seva mort, va ser el Ausente; després, el Caído per excel·lència, el Màrtir, el Messies, el Profeta les consignes del qual eren repetides com a jaculatòries i, per tant, buidades de contingut.
Per a Franco, José Antonio Primo de Rivera va ser el partner ideal durant quasi quatre dècades de poder: font de legitimitat martirial per al règim, objecte de culte i veneració, amb el seu nom inscrit als murs de totes les esglésies d’Espanya i la seva efígie copresidint totes les aules escolars... però mort i mut. És a dir, sense possibilitat de regirar-se contra la unificació forçosa de la Falange amb els carlins, o de refusar la deriva monàrquica de la dictadura, o d’exigir –com deia el programa original de FE de las JONS– la nacionalització de la banca, o...
El franquisme convertí la Falange òrfena del seu líder fundacional en la coreografia del règim, molt visible en els temps en què a aquest li convenia mostrar-se feixista (fins al 1945) i cada vegada menys a mesura que avançaven els temps del Desarrollo, dels tecnócratas i del “sucesor a título de Rey”. Però sempre útil en la mesura que donava a una dictadura personal, reaccionària i corrupta aparences d’un contingut doctrinal “modern”, li facilitava l’embolcall de certes organitzacions d’enquadrament i control de masses (Frente de Juventudes, Sección Femenina, uniformes, banderes...) i fins i tot la proveïa d’unes minories crítiques (aquelles que encara exigien “la revolución pendiente”) que aparentessin pluralisme.
De tot això, José Antonio no en va tenir cap responsabilitat personal. Però, per l’ús que el franquisme en va fer, és bo que reposi definitivament en un panteó familiar.
