28/05/2016

La CUP a la cruïlla

2 min
El projecte de la Catalunya sobirana depèn dels 10 vots cupaires.

APRENDRE. La paraula disciplina ve del llatí discere, que vol dir aprendre. Malgrat això, ha triomfat la seva accepció més castrense, és a dir, la capacitat per obeir ordres sense discutir-les, i per això a casa nostra té tan mala fama. Durant segles Catalunya ha estat un país poc polític, per no dir antipolític, i això no s’arregla d’un dia per l’altre. Avui dia, el poder està tan deslegitimat que Ada Colau ha arribat a l’alcaldia parlant d’empoderament popular, i l’altre dia va demanar a les entitats de barri que busquessin una solució per al conflicte del Banc Expropiat. Però la gent -incloent-hi molts dels votants de Colau- no vol que el poder polític dimiteixi de la seva responsabilitat. La gent vol que els electes utilitzin la força dels vots per manar i resoldre els problemes. Només els llibertaris viuen l’autoritat com una humiliació. I, malgrat tot, han aconseguit que el seu discurs tingui una certa acceptació, la qual cosa és tan mèrit seu com demèrit d’un sistema decadent i corcat per la malfiança.

DILEMA. Tant els comuns com la CUP representen aquesta tendència, però si en els primers és una línia discursiva, en els segons és també una praxi portada fins al límit d’una coherència exasperant. La CUP s’ha guanyat un espai polític superior al que se li suposava, perquè representa les noves fornades indepes, perquè els seus dirigents són transparents, i perquè David Fernàndez va atorgar un rostre humà a la seva dialèctica guerrillera. Però ara la CUP és un maldecap tant per a Puigdemont com per a Ada Colau (també per a Junqueras, però com que aspira a captar els seus vots el 26-J, es mossega la llengua). La CUP ha estat el Pepito Grillo del sistema polític català, i fent aquest paper agradava a tothom; però el seu èxit electoral l’ha situat en una posició decisòria que és un marrón tant per als seus dirigents com per als seus socis. La CUP haurà de prendre un determini: o llançar-se a competir amb Colau per l’espai de l’esquerra alternativa (...però institucional), o mantenir-se en el purisme i tornar a la marginalitat i l’activisme de carrer.

REACCIÓ. Aquest seria un debat interessant només per als implicats; però darrere del futur de la CUP hi ha molt més en joc. El projecte de la Catalunya sobirana depèn dels 10 vots cupaires que asseguren la majoria independentista al Parlament. La construcció d’un estat és una empresa titànica, que reclama encert, astúcia, sort i -evidentment- disciplina; i en canvi, mentre la CUP es vanta d’“explotar les contradiccions internes de Junts pel Sí” i fa del Parlament una olla a pressió, els aldarulls de Gràcia són l’esquer ideal per a una reacció conservadora en el cos electoral català. Una reacció que, degudament monitoritzada, identificarà l’independentisme amb les imatges dels contenidors en flames. En aquests moments, PSC i C’s estudien com presentar-se davant dels votants de centre com a nous paladins del catalanisme assenyat, cosa que a certs sectors de CDC els posa molt nerviosos. ¿S’entén, l’abast del problema?

stats