El curiós divorci català
Una de les conseqüències del Procés és el divorci que s'ha consumat entre la ciutadania catalana i els seus representants polítics –si més no, els de la banda independentista–. Crida l'atenció el fet que es tracta d'una ruptura en les dues direccions: no és tan sols la ciutadania la que ha acabat sentint rebuig per aquells i aquelles que en un altre moment van aclamar com a líders, sinó que una bona part d'aquests líders, i dels seus entorns, han acabat avorrint el poble que volien liderar cap a la construcció d'una República. I si no l'han avorrit s'hi senten, almenys, incòmodes.
La frustració després dels fets de l'octubre del 2017 ha estat de tal magnitud, i al llarg d'aquests anys ha anat fent una bola tan grossa, que ha fet caure (com les bitlles quan reben un cop precís) la “cadena de confiances” que un dia van dir que havien trenat la CUP i l'aleshores president Puigdemont. Les confiances s'han anat convertint en suspicàcies, i les suspicàcies, després, han donat lloc a un rosari interminable d'acusacions i retrets en totes direccions. Hi va haver, hi ha encara, la repressió de l'Estat, les mentides oficials i la permanent difamació i criminalització de l'independentisme català. Però també hi ha hagut, i hi és encara, un afany acusatori dins l'independentisme català que sovint converteix la seva atmosfera en una cosa espessa i tòxica, desagradable de respirar. No és tan sols haver perdut, és el neguit per donar-ne la culpa a aquell amb qui aguantaves les pancartes sense tirar un paper a terra i sense preguntar-nos què vota cadascú, com solia dir-se en els dies de les grans expectatives.
Tot això fa que una part de la ciutadania que va fer possible un dia certament històric com l'1-O (una demostració de força democràtica com és cert que se n'havien vist poques a Europa en molt de temps) ara senzillament se'n desentengui o se n'inhibeixi, de tot plegat, mentre que una altra part ha derivat de la frustració a una espècie d'ira covada que esbraven principalment a les xarxes socials, escrivint tuits emprenyats. Alguns d'aquests (pocs, en realitat) es dediquen a faltar al respecte, i d'altres llegeixen la realitat exclusivament en funció dels seus desitjos. Tots ells, però, solen coincidir a dir pestes d'aquells que van pilotar el Procés, per molta presó o exili que hagin patit o estiguin patint.
Els partits polítics, per la seva banda, són extremadament sensibles a aquest estat d'ànim, i cada passa que fan (ni que sigui un pacte per, suposadament, blindar el català a l'educació i generar un gran acord de país capaç de superar els blocs ideològics) condueix inexorablement a la casella de sortida de l'enfrontament entre partits, que és l'única cosa que sembla preocupar-los de debò i que no fa més que alimentar la desafecció que la ciutadania sent cap a ells. Una desafecció que intenten encolomar al soci/adversari, mentre murmuren quan no els senten que la gent ha cedit al populisme. Alguns volen suposar que coneixen la sortida a aquesta situació, però aquesta és, possiblement, la mentida més gran.
