28/09/2019

Primer curs de no-violència

2 min

Plantejo una qüestió sempre delicada (i avui encara més): ¿pot ser legítima la violència per assolir fins polítics? Si no som bàrbars tenim clar que la violència ha de ser, com a mínim, l’últim recurs. Violència i odi són germans bessons i, com se sol dir, l’enemic et derrota -si més no moralment- quan aconsegueix que l’odiïs. L’odi i la violència deshumanitzen, sí, ¿però no deshumanitza l’opressió? D’Homer a Riba -llegiu Glòria de Salamina - la violència bèl·lica, política, ha estat cantada èpicament. Gandhi proposa un altre camí: l’autopurificació per transformar l’adversari, però ¿fins a quin punt això només funciona quan l’adversari està condicionat per una opinió pública mínimament lliure i civilitzada?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La no-violència és sovint més una estratègia que una tria incondicional. Si amb la violència tenim les de perdre, apuntar-se a la no-violència té un mèrit relatiu. En té molt més -tant, que costa trobar-ne exemples- si amb la violència tenim les de guanyar (per més que guanyar ens deshumanitzi). N’és un cas paradigmàtic la violència política d’un estat contra la violència política dels no-estat, dels subversius. La violència d’estat la tenim tan assumida que el mateix que elogia Gandhi dona per bo que l’estat tingui el monopoli de la violència. En què quedem?

Interpel·lat així el presumpte no-violent sol dir: cal aquest monopoli perquè no imperi la llei del més fort. I pot afegir que el policia que defensa la convivència no té per què odiar, ni ha d’odiar, el delinqüent que persegueix. ¿L’absència d’odi legitima la violència? Potser com a no-violents podríem argumentar que el que fa condemnable la violència és l’odi, però sent humans també sabem que només l’arcàngel Sant Miquel (avui és Sant Miquel) és capaç d’administrar una violència amorosa.

Però tornem a la pregunta inicial dirigint-la a l’estat i als no-estat. ¿Pot ser legítima la violència política d’un estat? No pas si és democràtic: l’essència d’un estat democràtic -allò que el diferencia d’un estat autoritari-és que afronta els conflictes polítics políticament. ¿Pot ser legítima la violència política dels no-estat? Mai si és contra un estat democràtic, per la mateix raó d’abans. ¿I si és contra un estat despòtic, contra una tirania? Fa de mal dir, però goso afirmar que -fins i tot si fos sempre condemnable- seria la menys condemnable. Perquè hi ha, certament, violències més i menys condemnables. I per això els no-violents -de Gandhi a Xirinacs- rebutgen l’equidistància entre violències enfrontades.

Com a aspirants a no-violents, ¿defensem aquesta no-equidistància? Ho contestaré amb una altra pregunta: ¿sabeu sota quin nom se sol subsumir -com si fos un tot malèfic i inexplicable- la violència política dels no-estat? Sota el de terrorisme. ¿I la violència política dels estats? Doncs sovint se’n diu justícia. ¿Caldrà que ens acusin de terroristes perquè rebutgem, per a nosaltres i per a tothom, aquesta perversió del llenguatge?

stats