De l’entrevista de Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957) a Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) per a La Publicitat (14-VII-1928). La masia de Miró fa cent anys. Diu Francesc Fontbona que aquesta obra introdueix en el paisatgisme de Miró “elements irreals, mentre que s’accentua un delicat ingenuisme” (El paisatgisme a Catalunya, 1979).
Joan Miró, que fa poc aconseguí l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida. […] Ens diu: –Després d’aquesta exposició vaig tornar aquí. I altra vegada Mont-roig m’acollí amb tota la seva claror i amb tota la seva vida. Aleshores vaig cloure aquell període que des de Mont-roig veia tan clar, i vaig fer La Masia. Nou mesos de treball constant i pesat, cada dia pintant-hi i esborrant i fent estudis i tornant-los a destruir! La Masia fou el resum de la meva vida al camp. Des d’un gran arbre a un petit caragolet, vaig posar-hi tot el que jo estimava al camp. Crec que és insensat de donar més valor a una muntanya que a una formiga (això els paisatgistes no ho saben veure). Per això no dubtava de passar-me hores i hores per donar vida a la formiga. Durant nou mesos vaig treballar a La Masia set o vuit hores diàries. [...] Esborrava molt i començava a desfer-me d’influències estrangeres per posar-me en contacte amb Catalunya. Deixeu que us parli aquí d’aquest aspecte que m’interessa; sé que algú m’ha dit precisament que m’apartava de Catalunya una mica exageradament. Vull desfer aquest equívoc si realment existeix. Jo crec que soc qui és més al costat de Catalunya entre els pintors d’aquest país, malgrat que passi temporades fora. Així també ho creuen a l’estranger. Cap de les crítiques estrangeres m’ha presentat mai com afiliat a cap altre país. Sempre se m’ha dit català i prou. El meu nom veureu que sempre a tot arreu és “Joan”, molt diferentment d’altres pintors de Barcelona que en són fora. Us asseguro que on jo soc més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, que és on crec que és més Catalunya; el pur català crec que és Tarragona. Soc molt més feliç anant en suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb esmòquing. Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig, tot el que he fet a París és concebut a Mont-roig mai pensant en París, que detesto. [...] Quan vaig acabar La Masia vaig tornar a París i fou aquesta tela la que em feu enfonsar allí. No hi havia pas manera que cap marxant es quedés La Masia. Ni que volgués mirar-se-la. [...] Una colla de gent em vingué a veure, i vaig fer molta amistat amb poetes i intel·lectuals que m’alegraren el viure una mica. Fou aquells dies quan vaig conèixer els escriptors nord-americans Hemingway i Ezra Pound. Em dedicaren tot un número de The Little Review, de Nova York, presentant-me com a català. La nostra amistat amb Hemingway feu que, finalment, La Masia passés a les seves mans (no recordo si me’n donà dos o tres mil francs, el 1923). Després Hemingway l’oferí a la seva muller. Actualment, La Masia és a Nova York. Hom ha ofert a la senyora Hemingway dotzenes de milers de francs, però no se n’ha volgut desprendre ni vol desprendre-se’n pas. [...]
