12/09/2022

‘Lo que se da no se quita’

4 min
L'ombra de dos policies perseguint un noi

Primer. Quatre anys llargs després de la seva sortida de la Moncloa, ja podem afirmar-ho amb rotunditat: Mariano Rajoy Brey ha estat un dels polítics més mediocres i nefastos que han ocupat, sota un règim parlamentari, la presidència del govern d’Espanya. I mira que n’hi ha per triar! Al seu costat, personatges característics dels tripijocs polítics de la Restauració alfonsina, com ara el comte de Romanones –el travieso conde, segons l’anomenava la premsa madrilenya–, semblen estadistes de la talla de Bismarck.

Designat successor per Aznar com el més gris dels candidats possibles –per tal que no n’empal·lidís el llegat–, Rajoy arribà al govern sense esforç, a cavall d’una crisi econòmica que havia devastat el PSOE, i gaudí durant quatre anys de la majoria absoluta més còmoda de la història del PP. Quan el sistema espanyol de partits es complicà (2015-2016) i va caldre teixir majories parlamentàries plurals, ni tan sols forçar –amb el suport dels poders mediàtics i altres– la domesticació del PSOE no li garantí l’estabilitat que cercava, i acabà caient víctima d’una moció de censura l’1 de juny de 2018.

Rajoy, com a president, va tenir dos defectes capitals: va ser covard i indolent. Des del primer instant delegà la direcció política de l’executiu en la sobrevalorada vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, com si ell fos tan sols una figura protocol·lària. I en les darreres hores del mandat, mentre se substanciava la moció de censura de Pedro Sánchez, es va recloure en el reservat d’un restaurant madrileny, deixant que el seu escó presidencial l’ocupés... la bossa de mà de Soraya. Tot un símbol.

Aquella covardia i aquella deixadesa, però, no havien d’esperar a la primavera del 2018 per fer-se evidents. Ja ho eren des d’anys abans en relació al moviment independentista català. No, el problema no era que Rajoy confiés la gestió del desafío a defensors acèrrims de la unitat d’Espanya; això era lògic. El problema fou que els designats (Sáenz de Santamaría i el seu home a Barcelona, Enric Millo) no donaven la talla, no tenien –més enllà de l'ordeno y mando– ni la imaginació ni la cintura per trobar respostes pròpies d’una democràcia europea del segle XXI. A banda de no localitzar les urnes, és clar. I, per damunt d’ells, el de Pontevedra va ser incapaç de mostrar la menor intel·ligència emocional, de prendre cap iniciativa mínimament agosarada. Unes setmanes abans de l’1-O, en privat, el president reflexionava que “la imagen de un policía llevándose una urna en la portada del 'New York Times' nos haría mucho daño”. A l’hora de la veritat les portades de tots els mitjans del món mostraren imatges brutals de la policia espanyola atonyinant votants, sense que Rajoy hagués estat capaç de fer res per evitar-ho.

Segon. Incapaç de donar una resposta política a la crisi catalana, quan comprengué que anava de veres –setembre de 2017–, el president Rajoy en confià la rèplica al poder judicial. No descobreixo res, per descomptat. Era un gravíssim abandonament de responsabilitats, però a més era una jugada molt perillosa; perquè l’alta judicatura espanyola no posseeix les tradicions d’independència i de rigor jurídic que caracteritzen els tribunals britànics, o belgues, o escandinaus. Hereu d’un sistema dictatorial mai no depurat, molt endogàmic i encara més ideologitzat, el vèrtex judicial domiciliat a Madrid ja contemplava amb inquietud la deixadesa de Rajoy. Quan aquest els transferí la tasca de frenar i reprimir el desafío separatista, els magistrats en qüestió s’hi van llançar amb zel: ara ja no serien el tercer poder de l’Estat, ara exercirien com el primer. Vist que els temps no permetien fer entrar l’exèrcit per la Diagonal, ells serien la Brunete togada que castigaria i escarmentaria tota la caterva d’enemigos de España

Així ho han fet, des del Tribunal Suprem fins al Constitucional i el de Cuentas –que no és un tribunal, ja ho sé–, passant pel TSJ o per determinats jutjats d’instrucció de Barcelona. Sense cap escrúpol pel que fa a l’esgotament de legitimitats i mandats, o a la manipulació dels tipus penals, perquè allò que fan és obra patriòtica.

Tercer. I ara resulta que el Pedro Sánchez aquest –pel qual la majoria d’una cúpula judicial configurada sota el PP no té cap simpatia– rep el suport parlamentari de partits separatistas, negocia amb la Generalitat d’aquells que “ho tornaran a fer” i està disposat –això diu– a “desjudicialitzar” el conflicte. Què? És aquí on irromp la recent intervenció del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que denuncia la voluntat de certs polítics de “fugir dels jutges” i de “neutralitzar” amb canvis legals “les sentències judicials que no són conformes amb l’interès polític del moment”. Així, ¿l’executiu ja no pot indultar? ¿El legislatiu no pot canviar les lleis en funció de les conjuntures polítiques i socials, que és allò que fan tots els Parlaments democràtics? ¿Ens hem de resignar a viure per sempre més sota la fèrula del corporativisme judicial? 

Ja veuen com és d’allargada i penosa l’herència de Rajoy.

Joan B. Culla i Clarà és historiador
stats