Fa pocs dies vaig topar amb un doctor en religions no tan antigues per la Universitat de Colúmbia que clamava per la primacia dels tribunals jueus religiosos per damunt dels tribunals civils. Considerava que la justícia jueva religiosa és preferible a la justícia civil americana, ja que la finalitat de la justícia a Amèrica és el pacte, mentre que en la justícia jueva religiosa és la descoberta de la veritat a tot preu.

Naturalment, el tal doctor en religions no tan antigues està obsessionat amb els tribunals rabínics perquè una vegada va haver de demandar un client —el nostre doctor també té menesters financers— que no li volia pagar un encàrrec. Va intentar tenir raó a tot preu perquè creia, en la seva pròpia virtut, en la veritat. És per això que no volia el pacte amistós i negociat dels tribunals civils, sinó la claudicació dolorosa en el tribunal religiós. El demandat, murri ell, no hi va accedir. Es van gastar milions de dòlars en la demanda i tot va acabar en taules, en un pacte que va repartir una mica a cada banda. Els advocats van ser els autèntics vencedors de la partida, amb la bossa que sona.

Els que hem anat a judici alguna vegada sabem que la justícia no solament no existeix, sinó que és impossible. Podria trobar la meva idealitat en la justícia jueva distributiva i reparativa, tal com és descrita per Joseph Hertz, biblicista i gran rabí de l’Imperi Britànic de 1913 a 1946. Amb tot, l’ideal no es conforma a la realitat d’una justícia certament disciplinant. En els set anys que vaig estar bregant en tribunals per reclamar el que em corresponia d’una herència enverinada vaig descobrir que fins i tot en la victòria final -que vaig aconseguir- no hi havia victòria. Guanyava el sistema, amb el seu disciplinament absolut del ciutadà. Això és el que resta: una immensa sensació d’arbitrarietat, disciplina i càstig. Els tribunals no em van reconèixer absolutament res, només van establir el que el sistema considerava que havia de ser en la seva construcció artificiosa i aleatòria de la realitat. Al final, tot va acabar bé perquè vaig triar un excel·lent advocat, ver cavaller, a qui considero també un bon amic.

En aquesta reflexió sobre la inexistència de la justícia vull recuperar les paraules d’un dels condemnats del cas 4-F. Rodrigo Lanza afirma que ell ja no creu en la justícia, que no es pot fer justícia, i que ell ha acabat volent venjança. Aclareix que no sap quina mena de venjança. Però venjança. Al final del documental Ciutat morta s’aclareix que els acusats i les seves famílies busquen reobrir el cas, portar-lo a Estrasburg si cal, i fer justícia. Quan has conegut el sistema i, a sobre, l’has patit en les màximes conseqüències del càstig arbitrari a través de tortura i presó com és el cas dels caps de turc del 4-F, com pots buscar la justícia en el sistema, encara? El sistema no es pot esmenar a si mateix en la cerca d’una justícia que és disciplina per a l’estabilitat sistèmica i dels seus ressorts socials que el sostenen. Altrament haurem oblidat massa d’hora Michel Foucault i el seu Vigilar i castigar, de 1975. No hem superat mai el model panòptic, sinó que l’hem refinat i portat fins a les darreres conseqüències socials per mitjà de la tecnologia i la sempre imprescindible col·laboració dels sequaços que el fan possible, del carceller al psicòleg. L’única justícia que roman en aquest sistema és la retribució i, sí, és de natura venjativa.

No hi ha hagut estat o sistema en època (post)moderna que no hagi creat la seva artificial classe delinqüent, tant en la dictadura soviètica com en la democràcia liberal. Rodrigo Lanza i els altres acusats del 4-F han acabat formant part d’aquesta classe, deliberadament creada pel poder i la seva justícia. Ja no es tracta dels expresidiaris de cara marcada o dels geperuts per les galeres de les societats tradicionals. Quan la societat (post)industrial, quantitativa i tecnocràtica del consum, l’oci i l’espectacle fallen, emergeix una vasta i visible classe disciplinada per proveir un recordatori més gran de l’obediència exigida pel sistema.

Si la venjança és el darrer ressort de retribució justa, per a la veritat o la virtut en la veritat, aleshores la famosa cita de Robespierre retruny: “La virtut, sense la qual el terror és funest; el terror, sense el qual la virtut és impotent. El terror no és altra cosa que la justícia prompta, severa, inflexible; ell és, doncs, una emanació de la virtut”. Però, ai, en la revolucionària paral·laxi robespierriana no sabem ni què és la justícia, ni què és la virtut. I molt menys què és la veritat. Només ens queda el llenguatge i les seva nuvolada epistemològica. També ens queda el terror indubitat, nítid i clar que s’amaga tant en l’execució sumària com en el sistema disciplinant, arbitrari i punitiu d’injustícia social en el qual vivim cofoiament instal·lats.