Debut de Victoria de los Ángeles al Liceu (1945)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crítica d’òpera de Xavier Montsalvatge (Girona, 1912 - Barcelona, 2002) publicada a 'Destino' (17-II-1945). Avui és el centenari del naixement de la soprano Victoria de los Ángeles (Barcelona, 1923-2005), una de les cantants d’òpera de més relleu internacional en els anys centrals del segle XX. Va debutar amb èxit al Liceu el 13 de gener del 1945 en el paper de Comtessa d’Almaviva a 'Les noces de Figaro', de Mozart. Un mes després, el 12 de febrer, es consolidaria davant el públic barceloní en una mena de segon debut, comentat a 'Destino' pel compositor i periodista Xavier Montsalvatge, director d’aquest setmanari entre el 1969 i el 1972.
Com jardí descurat enguany, l’escenari del Gran Teatre del Liceu ha sobreviscut precàriament a la manca d’elements vivificadors. Però heus aquí que de sobte broten en ell tres flors exòtiques de les cures i de l’amor d’un bon director, Napoleone Anovazzi, qui, per l’atenció posada en les glòries pretèrites i presents del seu país, possibilita la representació de tres pàgines delicioses d’aquells autors que ha donat i donen encara glòria a la terra germana: Monteverdi i Pergolese, fent-nos conèixer a més a un músic contemporani de gran interès: Wolf-Ferrari. [...] L’escenificació aquests dies en el Gran Teatre del Liceu de tres òperes breus i d’excepció (Il combattimento di Tancredi e Clorinda, de Monteverdi; La serva padrona, de Giovanni Battista Pergolesi; Il segreto di Susanna, d’Ermanno Wolf-Ferrari) ha representat pels intèrprets un gran esforç d’adaptació. Victoria de los Ángeles, segura i fidel a un credo estètic d’alçada, ha escalat l’escena del Liceu pel camí que èxits més segurs podrà proporcionar-li. Va cantar i es va moure en escena amb vertadera mestria sense oblidar cap aspecte de la seva complexa comesa. Davant d’ella s’obren perspectives il·limitades, i això precisament –segons el nostre parer– l’obliga a considerar els seus triomfs actuals, més com un punt de partida que no pas com una consecució definitiva d’un ideal. Si ella té consciència d’això, que el camí recorregut ha estat molt però que aquell que la seva categoria l’obliga a emprendre és molt més vast, la consideració de la qual gaudeix actualment no es pansirà mai. El baríton Raimundo Torres [Barcelona, 1912-1986], una veu que aplaudeixen tots els públics, també ha demostrat categoria de gran cantant i de bon actor. Amb aquestes òperes ha eixamplat considerablement les bases de les seves facultats interpretatives arribant a donar, particularment, del seu difícil paper a Il segreto di Susanna una versió excepcional. Els altres intèrprets, Dolors Torrentó, Pere Sais, i Vicent Riaza, sempre en un lloc de perfecta discreció. Joan Magriñá, igual que Maria de Avila, mestres del ballet, han denotat suma intel·ligència a l’adaptar-se a la partitura de Monterverdi, muntant amb mímica suggestiva el combat de Tancredi i Clorinda. També els escenògrafs Artur Carbonell i Manolo Muntañola han contribuït a dignificar l’aspecte decoratiu d’aquestes obres que han proporcionat alè fresc i optimista a aquestes últimes representacions de la temporada d’hivern al Gran Teatre del Liceu.
