14/11/2022

Deixar-s'hi la pell (a Madrid)

2 min

La ministra d'Indústria, Comerç i Turisme del govern d'Espanya, Reyes Maroto, ha anunciat que deixarà el càrrec per ser la candidata del PSOE a l'alcaldia de Madrid, i li ha faltat temps per proclamar que pensa “deixar-se la pell” en la comesa, a fi de donar “el Madrid que mereixen als madrilenys i madrilenyes”. L'idiolecte dels polítics (el politiquès, com n'ha dit Ferran Sáez) aprofundeix de forma lenta, però també inexorable, en la seva pobresa, i a la vegada en la seva extravagància, expressives. Concretament, no puc recordar en quin moment van començar els representants electes a deixar-se la pell en les coses, com si fossin futbolistes o aspirants a concursar a Operación Triunfo, però aquesta frase, de mal gust i sense sentit, ja s'ha convertit en habitual en les al·locucions que els dirigents d'aquí i d'allà adrecen a la ciutadania.

El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, per animar el pas de la seva encara companya d'executiu a la lluita electoral, ha tingut el detall de definir Reyes Maroto com “una formigueta de la política”. Això la deu fer ideal per enfrontar-se a l'actual batle de Madrid, que, per la rellevància de la seva tasca i els guanys obtinguts durant el seu mandat, podria ser titllat, amb la mateixa familiaritat entranyable, de microbi de la cosa pública. José Luis Martínez-Almeida, que és com es diu, és un fosc producte del deep state més ranci, que ha excel·lit en les polítiques de protecció de corrupteles protagonitzades per familiars seus (l'escàndol de les comissions en la compra i venda de mascaretes sanitàries durant la pandèmia) o en les de memòria històrica, però des del bàndol que va guanyar la guerra: tant li és inaugurar una estàtua dedicada al legionario, com reivindicar que hi hagi un carrer de Madrid dedicat a Millán Astray, com retirar una placa amb versos de Miguel Hernández d'un memorial a les víctimes de la Guerra Civil, com dictaminar que l'escriptora Almudena Grandes no mereix ser filla il·lustre de Madrid. En totes aquestes qüestions, es pot afirmar sense por d'equivocar-se que Almeida s'hi ha deixat la pell.

No tant, però, com la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, que és Espanya dins Espanya, tal com ella ha afirmat en alguna ocasió. Isabel Díaz Ayuso ha tingut, aquest diumenge passat, una primera contestació ciutadana important amb marea blanca contra el seu desgovern sanitari, que a alguns inevitablement ens ha fet pensar en la marea verda que l'any 2013 va sortir a Balears contra la ultradretana política educativa de José Ramón Bauzá. Ayuso, com Bauzá, ha fet el sord al clam ciutadà i ha sortit amb la cançó d'ETA i de Catalunya. Li desitgem el mateix que a Bauzá, que un any i escaig després va perdre (també clamorosament) les eleccions, i que ara es dedica a deixar-se la pell penjant vídeos de les seves incursions a Ucraïna o al Líban, convertit en una riota de les xarxes. Amb sou d'eurodiputat per Ciutadans, això sí, perquè el parasitisme sempre s'hi deixa la pell, a trobar una o altra marrota.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats