Un deixeble de Pompeu Fabra

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsEra fill de pare andalús i de mare catalana. Havia nascut a Valls. Es deia Manuel González i Alba. Pompeu Fabra li havia confiat els cursos superiors de llengua catalana a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. I, probablement, no hauria trigat gaire a professar a la Universitat, car en les oposicions de professors de la Generalitat havia aconseguit el número u. Hom ha escrit que Mestre Fabra el considerava com el deixeble predilecte. La mort, però, interrompé la seva carrera. No podríem, doncs, oblidar-lo en aquest any fabrià. Tanmateix, és un de tants homes del nostre passat recent, que les noves generacions ignoren. No els en podem, però, fer retret, car, qui els ha parlat de Manuel G. Alba? Militant del moviment obrer, primer al B.O.C, després al Partit Català Proletari. Editor del periòdic La Cadena, durant la Dictadura fou empresonat. Mai no defugí el perill. No era, però, un arrauxat: tot el contrari. Fou creador i director de les Edicions de l’Arc de Berà, i patrocinador de periòdics tan interessants en la història de les ideologies socials d’aquest país, com Alta Tensió i Front. Auster en els costums, molt exigent amb ell mateix, la seva mentalitat -ha escrit un dels seus amics- el duia a malfiar-se de tot el que fos còmoda improvisació o simplisme barroer. Morí el 6 d’octubre de 1934, al local del C.A.D.C.I. Arran de la seva mort, Pompeu Fabra va escriure: “Quan molts haurien cregut que ja en sabien prou i se n’haurien gloriejat, ell veia clar que encara li mancava d’aprendre [...] i em demanava que el guiés en l’aprenentatge de la llengua; poc temps després obtenia el número u en un concurs per a la provisió de vuit places de mestre de català. [...] Era un excel·lent deixeble, un bon company de treball, un bon amic: no cal dir com havia d’ésser-me dolorosa la seva pèrdua. Però hi ha hagut encara, per a fer-me-la sentir més vivament, les circumstàncies de la seva mort: fou l’home que no vacil·là a afrontar la mort davant el que ell creu el compliment d’un deure: i l’Alba l’afrontava serenament valent, ell que mai no havia fet parada d’ésser-ho...” Hom conta que Alba, de jove, havia fet testament deixant tot el que pogués tenir a l’hora de la seva mort a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Així era Manuel G. Alba, aquell home tan profundament preocupat pels problemes socials del seu poble.