05/03/2021

Una democràcia fiscal plena?

3 min
Grafiti a les Tres Xemeneies.
Disponible en:

Parafrasejant el que deia de la pàtria Hermann Hesse: cada cop que sentim que Espanya és una democràcia plena ens assalten els dubtes. Per què necessiten dir-ho tant? Quina vergonya hi ha amagada al darrere que els cal dir-ho tan desinhibidament?  Un altre Todo por la patria? Un nova raó d'estat? Afirmant que som una democràcia avançada sembla que es pretén una mena de reassegurança, entre els propis, per mantenir una zona de confort d’autoafirmació nacionalista. Però el moviment es demostra fent camí i no amb grans paraules. Afegim als dubtes del que observem la realitat el clam de tots aquells que mantenen amb grandiloqüència que "fora de la llei no hi ha dret". Quantes lleis no violem quan en un estat de dret no tractem tots els ciutadans igual o quan les institucions no persegueixen per igual els sospitosos de delinqüència fiscal. Per no parlar de l’absència d’exemplaritat deguda a tot representant públic, o dels retorçats moviments de la Fiscalia, que es mou ràpidament en els recursos contra els presos o en l'oportunisme electoral, ni que sigui futboler, i que es manté passiva en altres ocasions. Quina imatge de "democràcia plena" dona Espanya?

Els fets més propers ens porten a la incoherència més insòlita de totes les situacions: la del rei emèrit, amb un tractament legal que en aquests moments erosiona la credibilitat del nostre sistema tributari i del mateix estat de dret. Què pot, si no, explicar que ni l’Agència Tributària ni la Fiscalia hagin obert una inspecció o una investigació formal al ciutadà Juan Carlos de Borbón? On queden els articles 14 i 31 de la tan manifassejada Constitució, que ens fa a tots els ciutadans iguals davant de la llei i obligats a contribuir a l’erari públic? Com més dura és la legislació fiscal per a tota la ciutadania, més és mira cap a una altra banda en un cas tan significatiu, que atempta contra l’article 9.3 de la Constitució, el que prohibeix l’arbitrarietat de les actuacions del poder públic. I tot això amb el silenci de molts juristes, fiscalistes i polítics, i fins i tot de col·legis professionals. 

Dels posicionaments d’alguns advocats i assessors tenim poca cosa a dir. Ells defensen sempre els seus clients i per això cobren, servint-se de tota mena de tripijocs legals. En canvi, resulta menys comprensible el silenci dels juristes i economistes acadèmics, d’aquells que no barregen la ciència amb l’interès crematístic de la pràctica dual en bufets i consultores, que saben que guanyaran el que els correspon com a professors universitaris i prou. Això també es pot dir dels jutges i fiscals, que tenen en la persecució de la justícia la seva raó de ser. Si la seva permanència en el lloc, la sostracció a la influència política i la independència econòmica no serveixen per a això, per què cal que siguin protegits amb la funció pública universitària?

Joan Carles de Borbó en una imatge d'arxiu.

Valorem de manera objectiva els fets. L’inici d’un procediment d’inspecció està previst a l’article 116 de la llei general tributària, ja sigui per denúncia o per decisió motivada de l’inspector en cap. Qui té capacitat i responsabilitat per dictar l’inici d’una actuació inspectora no ho està fent, malgrat les múltiples informacions relatives a comportaments i/o operacions de naturalesa sospitosa i a greus incompliments tributaris. Aquesta arbitrarietat constitueix una mena de prevaricació passiva (art. 404 del Codi Penal) per una falta d’acció o dilació que acaba beneficiant la persona incomplidora i perjudicant la hisenda pública. Permet a l’incomplidor tributari escapar, per la via de la prescripció o de la regularització voluntària, a les sancions i a les penes que, altrament, se li haurien imposat. 

El rei emèrit pot anar avui pagant deutes fiscals perquè no se li han obert les accions legals oportunes, en una mostra clara de desistiment de funcions per part dels responsables públics. D’on provenen els seus pagaments? I, si són en forma de crèdit, amb quins ingressos compta per tornar-los l’emèrit? Etc. No tenim tampoc de moment cap resposta en aquesta democràcia que s’autodefineix com a plena i exemplar.  Al rei emèrit, una volta jutjat, si es vol, se’l podrà indultar o fins i tot amnistiar dels seus delictes quan, iniciades les accions legals, es vagin confirmant. Mentrestant, la inacció de la justícia en permetre pagaments, com si es tractés d’un període voluntari, no deixa de ser escandalós.

Guillem López Casasnovas és catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Signen aquest text també Antoni Durán-Sindreu i Albert Sagués, professors de l'àrea d'economia pública de la Universitat Pompeu Fabra

stats