Des del mirador de la guerra a Barcelona (1938)
Peces històriques
D’Antonio Machado (Sevilla, 1875 - Cotlliure, 1939) a La Vanguardia (6-X-1938). Traducció pròpia. Enguany és el 150è aniversari del naixement d’aquest poeta, i aquest mes fa vuitanta-sis anys de la seva mort a l’exili en terres catalanes de França. Aquest és l’únic article on parla de la Catalunya que l’acollia des del 29 de juliol del 1937 com a refugiat arribat de València. Correspon als disset mesos viscuts a Barcelona el gros del corpus de la seva periodística, publicada sobretot a La Vanguardia.
En aquesta egrègia Barcelona –hauria dit Mairena [pseudònim de Machado quan filosofava]–, perla de la mar llatina, i en els camps que la rodegen, i que jo goso anomenar-los virgilians, perquè en ells rau un equilibri perfecte entre l’obra de la Natura i la de l’home, em plau rellegir Joan Maragall, Mossèn Cinto, Ausiàs March, grans poetes d’ahir, i altres, grans també, dels nostres dies. Com a través d’un cristall acolorit i no del tot transparent per a mi, la llengua catalana, on jo crec sentir la muntanya, els camps i la mar, em deixa veure alguna cosa d’aquestes ments il·luminades, d’aquests cors ardents de la nostra Ibèria. I recordo el gegantí Ramon Llull, el gran mallorquí. ¡Si la guerra ens deixés pensar! ¡Si la guerra ens deixés sentir! Bah! Lamentacions són aquestes de pobre diable. Perquè la guerra és un tema de meditació com qualsevol altre, i un tema cordial essencialíssim. I hi ha coses que només la guerra ens fa veure clares. Per exemple: ¡Què bé ens entenem en llengües maternes diferents aquells que diem en aquesta banda de l’Ebre, sota un diluvi d’iniquitats: “Nosaltres no hem venut la nostra Espanya!” I el fet que això es digui en català o en castellà de cap manera no minva ni augmenta la seva veritat. Si anéssim (dintre d’uns dies, o d’unes setmanes, o d’uns mesos) a la guerra gran, podria dir-se que mai els homes decidiren fer-la més convençuts de la seva inutilitat... I amb més horror a les seves conseqüències. ¿Com és –es preguntaran–, si tots la detestem, que tots l’hàgim acceptada? Perquè sembla ser que ni el mateix Hitler la vol de veritat, i que la seva posició és, en efecte, la del delinqüent que coacciona, el qual sap molt bé tot el profit que pot aconseguir amb la seva amenaça mentre no es compleixi, i la poca cosa que obtindria amb l’acompliment. Jo no crec, tanmateix, que això sigui tan veritat com sembla. Perquè hi ha molts bel·licistes en el món, massa creients en la profunda fatalitat de la guerra; moltes ànimes bel·licoses i batallívoles; gent insensata convençuda que la veritat és guerrera i la pau una vana aspiració dels dèbils; tota una ciència pura que les seves darreres hipòtesis no repugnen la guerra, i una altra, aplicada al domini de la Natura, propícia a desviar-se cap al domini dels homes. I massa interessos compromesos en la fabricació de màquines homicides, gasos deleteris, etcètera. Perquè el clima moral de l’Occident és guerrer per excel·lència, i l’homo sapiens, de Linneo, i el faber dels pragmatistes, ha esdevingut un homo bellicosus, disposat a veure-se-les amb Satanàs en persona, com Don Quijote, sense cap dels motius que tenia el bon cavaller per barallar-se. Perquè hi ha tota una filosofia i fins i tot una religió sota el signe de Mart, i prou motius socials, biològics, metafísics que empenyen l’home a guerrejar. [...]
