23/07/2022

El descontrol del territori

2 min

La paraula territori està impregnada de condescendència. Públicament lloat, estacionalment desitjat i secretament menyspreat, tendim a imaginar-lo com un espai gairebé mític que manté les essències ancorat en un passat més dur i difícil. Al romanticisme urbanita li agradaria que fos verge i salvatge com un Oest per conquerir, però quan el conquereix el fa brut, caòtic i adotzenat, perquè un dels grans drames del territori és –seré redundant– la seva incapacitat per controlar el propi territori. Els incendis que han assolat el país fan indissimulable una vergonyosa realitat: en bona part dels municipis catalans hi ha cases i urbanitzacions aixecades il·legalment en terrenys no urbanitzables. I aquest fenomen tan típic de països subdesenvolupats –on l’interès privat preval sobre el públic– pesa com una llosa sobre el bé comú: força a despeses innecessàries, consumeix béns escassos, escalfa el planeta, fractura la cohesió social, mata el petit comerç... Si alguna cosa hauria de revoltar els ciutadans d’un territori és la seva impotència per controlar-lo. Si un municipi no té prou poder per decidir on i com s’hi pot construir, si l’incívic de torn sap que la casa que avui aixeca –saltant-se la llei i els impostos– serà demà legalitzada (o com es diu finament “recepcionada”), com podem esperar que hi avanci la democràcia?

No controlar el propi territori no genera només desastres urbanístics, polítics, socials, ambientals... Equival a acceptar com a veïns els que no han après a ser ciutadans: els que no comprenen o no accepten que els drets comportin deures. Se’n té una idea quan es comparen els resultats electorals dels nuclis dels pobles amb els dels nuclis “recepcionats”. O quan a l’escola es comparen els valors i els hàbits dels fills de famílies integrades a la comunitat amb els de les aïllades en la insolidaritat. Ser alcalde d’un municipi que pateix aquesta plaga és més dur, desagraït i frustrant, i acaba provocant que sovint només hi optin els que esperen treure’n algun profit. Algú dirà que parlo d’una herència del passat. I només és cert en part. Segueix havent-hi municipis on es construeix il·legalment i on, sobretot, habitatges il·legals se salten impunement costos de tota mena que assumeixen els legals. Sense aquest descontrol, Catalunya no podria ser ara mateix líder en el negoci de la marihuana a Europa.

No només cal que cada ajuntament entengui que cada pam del seu municipi, per remot i inhòspit que sigui, és part de casa seva i no se’n pot desentendre. Cal, sobretot, que pugui recórrer a mitjans polítics, jurídics i policials per fer-ho. I cal que, per sobre seu, els poders comarcals i nacionals supervisin la seva gestió, garanteixin que compleix totes les normes i actuïn d’ofici quan –per deixadesa, connivència o impotència– no fa el que li tocaria fer. No és gens fàcil. Però totes les inhibicions del present en aquest àmbit seran en el futur problemes més complexos. Hi ha poques coses tan crucials per fer avançar, o retrocedir, la civilització com el control del territori.