14/03/2020

Descoordinació europea

2 min
Una jove amb mascareta davant el Louvre, a París, que ha tancat les seves portes.

PeriodistaDavant la crisi, disgregació. Una vegada més, la capacitat de reacció de la Unió Europea en l’emergència d’un coronavirus ha sigut lenta i descoordinada. El contagi ha arribat en fases diferents i la resposta governamental, a cadascun dels països afectats, es va convertir en un campi qui pugui. Un patchwork de mesures nacionals, de replegament i de falta de solidaritat: des de la prohibició temporal d’exportar a la resta de socis mascaretes i altre material sanitari decretada per algun govern fins a la falta d’acord per aprovar mesures fiscals que contribuïssin a limitar l’impacte del coronavirus, frustrat per la negativa d’Alemanya i dels països nòrdics.

L’ombra de la crisi de l’euro es torna a fer present, i no només pels efectes econòmics i financers de la pandèmia, sinó per la incapacitat d’entendre que qualsevol desafiament que amenaça l’estabilitat d’un estat membre és, al cap i a la fi, un desafiament a l’estabilitat de tota la Unió. La història es repeteix. Com ja va passar a l’estiu del 2015, l’Europa de la lliure circulació torna a ser la primera sacrificada. El replegament s’imposa a l’agenda política. En els primers dies del contagi va ser l’extrema dreta xenòfoba, a França, Alemanya o Itàlia, qui va parlar ràpidament de recuperar el control de les fronteres. Marine Le Pen va carregar contra “la religió” de l’Europa de Schengen i va exigir la reinstauració d’unes fronteres que protegeixen els ciutadans “sigui quina sigui la situació”, és a dir més enllà del coronavirus. Alternativa per a Alemanya es va apuntar a criticar “el dogma” de la lliure circulació com a part de l’argumentari per alimentar la idea de l’amenaça exterior.

Àustria ha introduït els controls fronterers. Eslovènia va anunciar que tancava frontera amb Itàlia per la cimera per videoconferència de dimarts, on els líders europeus pretenien donar la imatge d’una mínima coordinació. Alguns estats han restringit o prohibit l’arribada de passatgers dels països comunitaris amb un índex més alt de contagis.

La Comissió insisteix que els controls a les fronteres no tenen justificació, però, una vegada més, l’executiu comunitari sent que les seves competències limitades -aquest cop en matèria de salut- els deixen lligats de mans i peus davant els estats membres. En realitat, Brussel·les ha sigut incapaç de mostrar fermesa política ni tan sols davant un desafiament directe com l’anunciat per Donald Trump, que ha prohibit unilateralment els viatges d’Europa als Estats Units durant 30 dies. Les institucions europees es van limitar a un tebi comunicat conjunt de “desaprovació”.

La web de Politico, una de les publicacions més llegides pel funcionariat de Brussel·les, publicava la carta de l’ambaixador italià davant la UE, Maurizio Massari, que reclamava ajuda europea per al seu país. “Només la Xina ha respost” positivament, es lamentava Massari, i això “no és cap bon senyal pel que fa a la solidaritat” entre socis comunitaris.