31 de desembre Fer-se grans
EN AQUEST ANY que s’acaba, l’independentisme s’ha fet gran. No tan sols ha crescut en suports i votants. Sobretot ha madurat o ha demostrat la maduresa que ja tenia. Fa un any es deia que l’independentisme era una mena de pensament màgic i idíl·lic, ingenu i inconscient, que es desfaria al contacte amb una realitat difícil. Les seves manifestacions eren festes. Hi havia dubtes sobre si els independentistes estarien disposats a patir els costos de la seva opció. I algú profetitzava que quan s’acabés la fase màgica i festiva, quan s’entrés en una fase de patiment i apareguessin les arestes i els costos, s’aniria esfilagarsant i encongint. Doncs al llarg de l’any hi ha hagut garrotades (físiques), empresonaments, persecució econòmica, ocupació de les institucions catalanes per part de l’Estat i uns sorprenents silencis dels governs europeus (no de les seves opinions públiques). I a final d’any, empès a unes eleccions forçades, en camp contrari, ha resultat que resistia i fins i tot creixia. S’ha fet gran. La recepta del bastó sense pastanaga no ha funcionat. Alguns volen ara més bastó i encara menys pastanaga. Apujar la dosi (si els deixen). Però la maduresa de l’independentisme, que fa un any era una hipòtesi, avui ja és una dada.
