Després de la foguera d’El Siglo Víctimes inèdites (1933)
Peces Històriques
Del reportatge d’Irene Polo (Barcelona, 1909 - Buenos Aires, 1942) a 'La Rambla' (2-I-1933) sobre l’incendi dels magatzems El Siglo, triat a 'Joguets i escriptors', llibre de Julià Guillamon editat pel Museu del Joguet (Figueres), vinculat a l’exposició ara oberta a la Biblioteca Jaume Fuster (Barcelona). Foto de Pérez de Rozas Masdeu (1883-1954): veïns del carrer Xuclà mirant l’incendi.
Avui fa nou dies, mentre les tres cases d’El Siglo cremaven furiosament al mig de la Rambla, davant l’astorament de Barcelona i la desesperació dels bombers, se sentia arreu la mateixa pregunta. –No hi haurà hagut desgràcies?... –No hi haurà hagut cap mort? [...]. Quan van començar a passar ambulàncies que portaven lesionats, tothom es va esfereir. –Morts! Morts!... Déu meu! –I, després, l’exclamació: –I els pobres dependents? ¿Què faran ara? –Mil o dos mil dependents al carrer... Mil o dues mil famílies a la misèria... Què faran, què faran, ara? [...] Mentrestant, les altres víctimes de l’incendi d’El Siglo queden oblidades i fins i tot inèdites, perquè ningú no creu que tinguin cap més importància que la merament anecdòtica. Aquestes víctimes inèdites i sentimentals són els infants que han plorat i les joguines abrusades. [...] Com el nen d’un company nostre que, quan el seu pare, cridat per telèfon, va sortir cap al desastre, volia que anés corrents a avisar als Reis perquè salvessin el seu cavall, el cavall somrient, de cartó gris i cua vermella, que ell havia demanat després d’haver-se’n enamorat en la visita que va fer al Siglo... O aquesta nena de deu anys, filla d’un metge, que hem visitat perquè està malalta de disgust, que s’hagin cremat tantes nines. –És una criatura tan sensible, comprèn? –ens explica la seva mare– Quan va sentir que els veïns cridaven: El Siglo es crema! El Siglo està cremant pels quatre cantons!, mentre pujaven cap al terrat per veure el fum, va fer un xiscle: “Mamà, i les nines? ¿No les salvaran els bombers, les nines?” “És clar que no, filla meva”, vaig contestar-li jo. “Quina feinada tindrien!” Ai, Déu meu!, que vaig haver dit! Se’m va asseure en una cadira del menjador i plora que ploraràs. No va voler dinar i el meu marit va comprovar que tenia febre. La vam posar al llit, i aquí la teniu, que quan se’n recorda de les nines mortes del Siglo, que ella s’estimava tant, encara plora... I ja veieu, tot això no és pas exagerat. Un dels bombers que van treballar en l’extinció de l’incendi, ens ha confessat que a ell se li trencava el cor quan va penetrar en l’enorme pira, en veure aquella tendra població de ninots, devastada, entre flames... –Hi havia una nina –ens conta l’home, encara emocionat– una ninassa així d’alta– i assenyalà amb la mà fins al genoll– de porcellana, rossa, maca, amb uns ulls que parlaven i unes dentetes blanques... Portava un vestit de seda blau cel, que era una preciositat... Era d’aquelles que mouen el cap i caminen i tanquen els ulls... Estava en una vitrina que es va esfondrar, i en caure a terra va cridar “Mamà!”... Em va fer un efecte!... Igual que si hagués estat una criatura... De seguida el foc se li va calar a la robeta: les calcetes, les enauetes de punta, el vestit blau-cel... Aquest és el patètic de la tragèdia d’El Siglo: tota aquesta il·lusòria civilització infantil destruïda: les cases de nines, amb els seus armaris, els seus llitets, els seus salonets, els seus rebedors, els seus menjadors, i els seus quartos de bany i tot. [...]
