Només prenent de referència els darrers deu dies hem tingut coneixement de la creació de tres nous partits polítics a països que considerem "democràcies consolidades". El primer, a França. François Ruffin ha anunciat que crea el partit Debout! (Dempeus!). Ve de l’esquerra radical, ha estat vinculat a la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon i se situa entre aquest i el probable candidat socialdemòcrata, Raphaël Glucksmann. El segon, al Regne Unit. Jeremy Corbin, antic líder del Partit Laborista i particularment crític amb l’actual primer ministre, Keir Starmer, està formant un nou partit amb un grup de diputats aplegats sota el nom d’Independent Alliance (Aliança Independent). Per completar el panorama, als Estats Units. Elon Musk –estava cantat que acabaria a matadegolla amb Donald Trump– acaba d’anunciar el seu nou partit, America. I això només és una petita i anticipada mostra del que vindrà.
Tots aquests moviments mostren fins a quin punt estan canviant les coordenades polítiques clàssiques amb què l’electorat es reconeixia a ell mateix, i els intents per trobar els nous punts de referència amb què es podria identificar l’actual ciutadà malhumorat. La manca de resposta dels partits tradicionals als nous desafiaments, a part dels errors comesos, és clamorosa. I sobretot hi ha els canvis en la composició social de l’electorat, tant en les seves pors com en les seves aspiracions, que han trastocat els mapes de la representació política, n’han desballestat les narratives convencionals i han abocat el sistema de partits a un total desconcert.
A Catalunya, l’aspiració independentista ja va provocar una radical mutació del panorama polític. Em refereixo a la desbandada del vell catalanisme del PSC; a l’aparició relativament fugaç, però absolutament letal, de l’anticatalanisme de Ciutadans; als daltabaixos a l’espai dels Comuns; a la pèrdua del carisma polític de la CUP; a la sacsejada a l’antiga Convergència i l’envitricollat i inacabat trànsit de Junts i, encara, a la progressiva pèrdua d’un perfil identificable d’ERC, que ha anat de l’ampliació fracassada de la base a regalar la presidència de Catalunya al socialisme més autonomista de tots els temps. I, esclar, per no ser menys que a la resta del món, hem de comptar amb l’aparició d’Aliança Catalana, tan amenaçadora com d’incerta glòria. Aquest és el mapa actual, però que ara, sense un clar desafiament independentista, ha tornat a quedar desquadrat.
Tal com estan les coses, certament, l’elector a Catalunya pot triar entre l’estabilitat que de moment ofereix un govern amb, de moment, només suposada capacitat de gestió –la que sigui!–, i una fidelitat que només pot ser cega als antics perfils ara titubejants i confusos de les velles formacions. I, per tant, és un electorat en el millor dels casos expectant i pendent de les properes ruptures, desafeccions i de noves i incertes aventures. I no cal dir que, en aquestes circumstàncies, les enquestes d’intenció de vot que no tinguin present el caràcter voluble i inestable de l’oferta política només afegeixen confusió al guirigall actual.
He començat l’article esmentant l’aparició de nous partits, signe inequívoc d’un canvi profund en les velles coordenades i la recerca de noves referències. Tinc, però, la impressió que volen posar el vi nou en bots vells. No els funcionarà. Com en el cas espanyol, on el farisaic debat sobre la corrupció –és obvi que no pot ser el PP qui doni lliçons d’exemplaritat alternativa al PSOE– no pot amagar les claus de fons de la crisi política en què seguirà atrapat el sistema. A Catalunya s’hi barreja un marc inestable de dependència política que ho fa tot més complex, cert. Però seria un error no veure-hi moltes de les circumstàncies generals que afecten tot el nostre entorn. Encara més, com ja havia escrit en el seu moment, també el procés independentista va ser possible en el marc de la crisi política general. Mai no va ser –ni és– un afer merament intern.
En conclusió, el mapa polític a la majoria de països occidentals, i especialment el nostre, torna a ser extraordinàriament obert i inestable. Què quedarà de l’actual govern socialista en un marc espanyol governat pel PP? Què faran ERC i Junts davant de l’impossible compliment dels pactes de govern aquí i allà? On anirà a parar Junts quan comprovi que el retorn del president Puigdemont no té els efectes reparadors esperats? I així, tota la resta. Tanmateix, no crec que calgui esperar a mitjà termini un nou mapa polític ni un nou enquadrament. Vindrà un nou model de decisió política sense mapa i amb un ciutadà guiat només per un navegador amb un algorisme dissenyat expressament per a cada nova convocatòria electoral. També per a l’independentisme.
