25/11/2021

Cada dia i que per molts anys

2 min

A vegades els lectors ens pregunten als periodistes com vivim l’obligació d’escriure un article cada dia. La meva resposta és que la visc com un regal i no com una obligació perquè, en l’ínfima part que em toca, em sento com els forners del Forn Gilabert o els cambrers i cuiners del Bar Gelida, que apugen la persiana quan encara és fosc i ho tenen tot a punt perquè quan tothom es llevi ja es trobi el pa calent i la taula parada.

Sí, és un privilegi poder contribuir a la normalitat dels matins que engeguen, i que ens donen aquella confortable sensació de seguretat perquè no fallen mai. A mesura que un es fa gran va entenent que la normalitat és filla del compromís i és aleshores que la normalitat de cada dia esdevé tan extraordinària i tan valuosa que resulta emocionant. 

Després, esclar, hi ha el viatge interior. L’Espinàs diu que allò que l’ha mantingut viu més de noranta anys ha estat la necessitat de tenir una idea cada dia, almenys una, i haver-la d’expressar en forma d’article. Un article és una competició amb un mateix per triar una idea, trobar l’angle per enfocar-la, treballar el to a base d’adjectius i verbs, descartar efectismes però buscar l’efecte, aconseguir el ritme a base de punts i comes, i rebuscar en el rebost intel·lectual que un hagi pogut acumular per estar segur que ets tu qui escrius i no pas el robot de frases prefabricades o el ressò d’una consigna ideològica.

I després és la gran competició amb tots els altres articulistes del món, començant pels del teu mateix diari, sabent que hi ha dies que pagaries per escriure aquella frase brillant que algú altre ha publicat sense que es noti l’esforç que ell també ha hagut de fer. A l’ARA estem celebrant onze anys i els en donem les gràcies.

Antoni Bassas és periodista
stats