El dia abans i el dia després del feixisme
El 18 de juliol de 1936 hauria estat un dia normal si no fos perquè els militars feixistes donaven un cop d’estat. No es va considerar un problema greu, sinó només uns incidents al Marroc, que el ministre de Treball d’ERC, Lluhí i Vallescà, va entendre que “no revestien el perill que en un principi s’havia suposat” en un informe al govern de la Generalitat. El feixisme es va minimitzar fins i tot en el moment en què s’estava consumant manu militari, i la vida feia el seu curs.
Aquell dissabte a Barcelona lluïa un dia suau de vint-i-dos graus de temperatura. La portada de La Vanguardia obria com sempre amb tres esqueles i tres anuncis. A la secció de política, s’informava de la sessió al Parlament en la qual es debatia una subvenció per a l’Olimpíada Popular, que l’endemà havien d’inaugurar el president Companys i l’alcalde Pi Sunyer, amb el mestre Morera dirigint la seva versió d’Els segadors.
Al feixisme no se li fa gaire cas mentre és a l’oposició, i quan guanya ja és massa tard per aturar-lo. Penso sovint en aquesta mesura dramàtica del temps mentre la ultradreta va guanyant posicions parlamentàries i espais institucionals de poder i influència, arrossegant la dreta convencional a les seves formes i maneres. Un dia abans del 18 de juliol, Falange era extraparlamentària però una part de la dreta moderada que era al Parlament s’arrenglerava amb els militars.
No puc pensar avui en un retorn del feixisme, amb Europa com a entitat supranacional, però sí en una mutació genètica impresa en marques eufemístiques com “populisme” o “trumpisme”. Una mena de resurrecció del 23-F d’Armada que aniria en la línia del que ja es va fent: un buidatge de la democràcia i una supeditació de les decisions parlamentàries als tribunals, que ara com ara ja són pràcticament un poder executiu impostat que fins i tot gestiona la pandèmia. Hi hauria més processats, més sentències, més presos i més duresa, una reactivació de la llei de partits i de l’article 155 per suspendre autonomies, il·legalitzacions a dojo, depuracions de funcionaris, censura, prohibició del català com a llengua oficial... Tot en nom de la llibertat, que sempre és la bandera de conveniència dels lliberticides.
Una manera d’explicar el risc d’involució és imaginar què passaria amb l’endemà de cadascú que tingui alguna responsabilitat política, funcionarial o d’opinió pública de nivell mitjà, les que travessen la quotidianitat. Poca cosa al costat de la llosa que cauria al damunt dels càrrecs públics d’esquerres, nacionalistes i independentistes, però il·lustrativa del paisatge de l’habitud i el més habitual. Vaig escriure el llibre Clandestins (Angle Editorial, 2018) com a crònica d’un temps passat, i vet aquí que ara me’l rellegeixo com a manual d’actuació de futur per si de cas.
Per començar tornaria aquella sentor d’angoixa. Les angoixes tenen tonalitats diferents segons els agents que les causen. La por política és també una sensació molt especial. Et poden detenir, “de matinada han trucat”, “ells arribarien de nit”, dit amb cançons que ho evoquen amb nitidesa de Serrahima/Bonet i de Raimon. S’atribueix a Sir Winston Churchill la frase afortunada que ve a dir que la democràcia és el sistema en què si truquen de matinada és el repartidor de llet, aquelles ampolles tan boniques de vidre que no falten mai a les sèries angleses. El feixisme truca de matinada o esbotza la porta, i si t’agafen no hi haurà garanties jurídiques, ni habeas corpus, ni advocat: hi haurà tortura i patiment i un pou sense fons d’incerteses de mal pronòstic.
Després de regular l’ansietat, caldrà prendre mesures. La primera és decidir si marxes a l’exili, almenys fins que escampi una mica i les vegis venir. Si, tanmateix, la decisió és quedar-se, s’haurà de buscar un bon amagatall. La casa d’un amic que no pugui ser sospitós, però que potser t’afegirà el disgust de descobrir que no era tan amic i que no està disposat a allotjar-te. Tinc records creuats en positiu i negatiu de la meva clandestinitat: recordo amb afecte els que em van amagar, i amb tristesa alguna porta que se’m va tancar. I si et quedes, altre cop el camuflatge de fesomia, vestits, rutines monàstiques de clausura i adoptar mesures de seguretat en les cites: mai per telèfon, localització prèvia, fer els xamfrans en obert i aturar-te a aparadors per mirar si et segueixen... Si la cosa s’allarga, també s’haurà de buscar una identitat falsa i un nom de guerra.
Retornaria el significat de “netejar” aplicat a lliurar les cases de materials comprometedors, que serien la “merda” en la mateixa família semàntica: paperassa, documents, llibres fins i tot, material informàtic, adreces, telèfons... I les tapadores! S’hauran de buscar tapadores i coartades, com caldrà atenció a les delacions de familiars, veïns, companys de feina que et volen mal... Quina llauna i quina tristesa que provoca només la idea d’un eventual retorn a passats superats. Em va i em ve el tornaveu de l’encapçalament del llibre de Joan Crexell Premsa catalana clandestina (Edicions Crit): “Als catalans que hauran de tornar a les catacumbes i hauran de fer novament premsa clandestina”.
L’amic Crexell i jo vam riure amb aquella dedicatòria: tots dos sabíem de què anava el tema. Ell feia, conjuntament amb Miquel Sellarès, el butlletí Avui, i portaven el Servei d’Informació Català (SIC), i jo dirigia, amb en Josep-Rafael Macau, la revista Universitat, òrgan dels estudiants del PSUC. La confegíem a casa amb una IBM requisada a la Facultat d’Enginyers. I gràcies a la generositat i compromís de Raimon, que ens va donar la recaptació de l’històric recital del Campus de Bellaterra de 1974, la vam poder imprimir a color amb una òfset d’últim model, i en Crexell la va qualificar com la millor publicació clandestina. Amb col·laboracions de luxe com Maria Mercè Marçal, que ens va endreçar el català, el disseny gràfic de Joana Gironella i els consells i articles de Manolo Vázquez Montalbán, que signava Grimau en homenatge a l’últim comunista afusellat pel franquisme.
