08/05/2022

El Dia de la Victòria

2 min

Aquest dilluns és 9 de maig, Dia de la Victòria a Rússia i, per tant, dia de festa nacional i nacionalista, de forta exaltació patriòtica. La victòria que s’hi commemora és la de l’exèrcit rus contra Hitler a la Segona Guerra Mundial, i la celebració consisteix en unes colossals desfilades militars, amb exhibició de tancs, míssils i armament de tot tipus, a condició que sigui gros i que impressioni. Està previst que Putin hi rebi un bany de masses i de triomfalisme: l’ocasió li va que ni feta a mida, perquè ell apel·la precisament a aquest passat gloriós -el d’haver alliberat Europa, i el món, de la barbàrie nazi- quan parla, una vegada i una altra, de “desnazificar” Ucraïna. Com dient: nosaltres, els russos, ja vàrem vèncer una vegada el nazisme, i ara ho tornarem a fer. Amb la diferència que qui està actuant a la manera de Hitler no és precisament el president d’Ucraïna, Zelenski, sinó el mateix Putin. I, encara, hi hauria bastant lletra menuda a llegir sobre la victòria russa sobre els nazis: és cert que va ser del tot decisiva, però també ho és que les tropes russes, especialment durant la retirada, van cometre tota mena de barbaritats damunt la població de les ciutats alemanyes per les quals passaven. Com també succeeix ara a Ucraïna, com prou sabem.

Aquest 9 de maig, per tant, serà una exhibició no tan sols de força militar i d’entusiasme patriòtic per part de Putin i els seus, sinó també d’un cinisme macabre i miserable. La imatge de les forces russes desplegades per les grans avingudes de Moscou, totes llampants, marcant el pas i lluint les armes, contrastarà amargament amb les de les runes dels edificis destruïts, dels cadàvers escampats pels carrers o amuntegats en fosses comunes i dels supervivents que ploren els éssers estimats i els béns -les vides- que han perdut. I la grandiloqüència dels discursos i les banderes, i el so de les botes dels soldats desfilant al ritme dels himnes i les fanfàrries, intentaran tapar la realitat d’un altre poble, el rus, sotmès a l’autoritarisme d’un sàtrapa -al qual Occident, que ara el dimonitza, ha permès tota mena d’excessos durant vint anys, a canvi de fer-hi negocis-. Una part -segurament més nombrosa del que imaginem- de la ciutadania russa és conscient de la situació en què es troba el seu país, i la sofreix, o la combat, com pot. Una altra gran part, com succeeix en tots els totalitarismes, s’empassa ben convençuda el discurs de Putin amb les seves mentides, i l’aclamarà i es mostrarà entusiasmada amb ell en el Dia de la Victòria, inflada de furor patrioter. Aquests dies el pacifisme ha rebut dures crítiques, algunes amb fonament quan es tracta d’aquest pacifisme de boqueta que confon l’agressor i l’agredit, o els iguala tontament a partir de prejudicis ideològics. Però també fa força gràcia, i és igualment ridícul, el bel·licisme i el patriotisme que gasten alguns per aquí, asseguts davant la tele envejant com babaus un sentiment de nació “fort” amb míssils i soldats que desfilen. Babaus.