Diàleg i garrotades
El dia de Sant Pere, en Pere i en Pedro tenen la seva primera reunió. Podria ser l'inici d'un acudit (no gaire bo), si no fos que no fa gràcia. El Tribunal de Comptes va comunicar aquest dimarts l'import i les condicions de la seva revenja contra el Procés, ja que difícilment es pot qualificar d'una altra manera. Tornem a estar davant d'un organisme de l'Estat (en aquest cas no exactament judicial, però sí amb capacitat punitiva) que és toscament desviat de les seves funcions i utilitzat com a martell contra heretges. El fet és escandalós i té, novament, repercussions internacionals ben lluïdes per a la Marca Espanya: una trentena de premis Nobel d'economia, i una vintena més de grans noms del món de l'economia, van firmar una carta en defensa d'un dels encausats, l'exconseller d'Economia Andreu Mas-Colell, que és també, al seu torn, un economista de prestigi internacional. Els il·lustres signants no tan sols es fan creus de l'assetjament econòmic al seu col·lega i altres dirigents polítics, sinó de l'ús barroer que es fa d'un organisme, el Tribunal de Comptes, que té per objectiu el control de la despesa pública, no la criminalització d'una ideologia. El Tribunal de Comptes parteix de la falsedat que la despesa en política exterior generada per un govern independentista seria un fet punible, perquè parlen d'independentisme. Seria com castigar un govern dels Verds per fer política exterior centrada en l'ecologisme i el canvi climàtic. O com perseguir un govern espanyol (qualsevol d'ells) per fer una política exterior exageradament nacionalista. Es reprodueix, amb tot, la manera de procedir que hem vist fins ara: repressió a ultrança contra els catalans, encara que sigui al preu de menjar-se la credibilitat democràtica d'Espanya. Si de fora tenen res a dir, que ho diguin, però ells persistiran en el sostenella y no emmedalla.
Enmig de tot això arrenca el diàleg entre governs, amb un esperit que vol ser (en aquest cas sí) de nou començament. La trobada d'aquest dimecres ha servit únicament per fixar el doble terreny d'aquest diàleg —comissió bilateral, se suposa que per a les qüestions del dia a dia de l'autogovern, i mesa de diàleg, se suposa que per discutir sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya—. El president Aragonès té dos anys (tot i que una legislatura no dura dos anys, sinó quatre) per sortir-ne amb algun avanç que valgui la pena esmentar: o referèndum o referèndum, o el referèndum sobre autodeterminació que ell reclama o el referèndum sobre unes noves condicions d'encaix de Catalunya a l'Estat que potser arriba a oferir Pedro Sánchez, a partir d'aquella espècie d'embarbussament seu sobre “la nació de nacions”. El govern d'Espanya, per la seva banda, haurà de trobar la manera d'aturar el furor venjatiu que inflama els poders de l'Estat, no perquè el PSOE i Unides Podem siguin molt amics de la concòrdia, sinó perquè aquesta venjança aspira a fer-los caure del poder. I així, entre el diàleg i les garrotades, és previsible que discorri la política catalana i espanyola dels propers anys.
Sebastià Alzamora és escriptor
